Què difícil. No?

Què difícil anar per la vida. No? Què difícil quan no tens molt clar com ets. Ni com són. Què difícil estar i què difícil estar bé i saber que estàs bé. No? Què difícil fer-ho en un món on ets més el que no dius que del què dius. No? Perquè informació és poder. I ens han ensenyat que el poder és sinònim a dolent. A fer mal. Doncs jo segueixo insistint: no. Si volem: no. Algun dia començarem a pensar que la merda dels altres no és mai consol, sinó una oportunitat per donar la mà o el peu o una escombra i convertir la merda en merdeta. Però què difícil, no? Arribar a trobar i arribar a trobar-se a través de qui t’envolta. Quantes vegades haurem escoltat la frase “tan sola rodeada de un montón de gente”, i quantes vegades l’hem patit. I quantes vegades hem patit per no tornar-la a patir. Però què difícil sentir-se sempre acceptat, acompanyat, important. No? Doncs sí, és difícil. Perquè és difícil comunicar-se sense pensar que estàs semblant un bitxo raro. O una borde. O una retrasada. És difícil comunicar-se en un món d’objectius, expectatives i sobretot: de comparacions. És difícil estar per sobre, però sobretot: estar per sota. Però sabeu què? Què no importa. Res importa. Si mai ho havíeu pensat, no ho feu ara. Jo hi penso perquè així d’avorrida sóc. O dramàtica. O conscient. I sabeu què? Sempre acabo pensant la sort que tinc. O la sort que vull tenir. O que he tingut i hem volgut conservar. O la sort que m’invento que tinc per seguir vivint a estones contenta. I a altres també. Fa temps que vaig descobrir que quan m’ho vull passar bé, m’ho passo bé. On sigui. I veig l’esforç que hi ha darrera de cada persona que comparteix espai amb mi en aquell moment. No esforç per estar junts, sinó esforç per estar bé, perquè...què difícil això de créixer i decréixer amb les mateixes persones. Perquè ni elles són les mateixes, ni tu. Què difícil però què important crear records, recordar-los i tornar a gaudir-los. Què difícil entendre’ns quan els anys passen i ens pesen. Què difícil anar per la vida. Però que fàcil quan saps que portem molts anys estimant perquè sabem que tot hem volgut estimar. A vegades bé i a vegades malament. Què difícil conservar i per això mai sabrem si serà per sempre o només per unes nits. Però no importa. Res importa. Perquè la vida són moments. No val la pena pensar tant. Ahir cantàvem èxits del 2000. I això serem sempre nosaltres: l’inici del reggeton, la millor època del Bisbal i un grup de persones barrierras que intentàven no sentir-se soles rodejades d’un “montón de gente” als 13, als 20 i ara.

Sabent que  l’important no és estar sempre, sinó quan volem.

Alguns van i venen. Altres venen sempre i altres no venen. Però tots ens hem fet.