No és perquè sí.

Abans d’explicar el títol del blog, faré un apunt sobre la meva forma d’escriure. Encara que hagi estudiat filologia (i haver-me graduat), he de confessar que no sé escriure. I em dóna igual. Escriuré en català i castellà barrejant els idiomes segons com se’m faci més fàcil expressar-me. De moment pel que estic veient, la llengua mare va guanyant, però sóc del Baix i moltes vegades penso més en castellà que en català. A més faig faltes, i també em dóna igual. Després de quatre anys escoltant a estudiosos del tema, he arribat a una conclusió personal: estem carregats de tonteries i lo pitjor és que ens las creiem. I seguirem creient-nos-les (i això que estic estudiant per ser profe de llengua...no sé si serà bo pel meu futur confessar-me tan obertament...). Lo important és que m’entengueu (comunicar(-nos)) i anirem tirant.

El perquè del perquès. I no és perquè sí. Des de fa uns anys qui em coneix, qui comparteix amb mi el dia a dia, ha patit en el algun moment alguna conversa de crisis existencial (típica de la edat) amb mi. I he de reconèixer que quan se m’escapa el rollaco que porto dins m’avorreix-ho fins i tot jo. Però no puc evitar-ho, em surt i alaaaa...a omplir-lis el cap de tonteries varies sobre la existència, el perquè de les coses, lo absurd que en el fons és tot, la gran mentirà en la què vivim, i un gran etc...I la pregunta que més em faig sempre és com la història (o el que sigui) ha aconseguit que la gent no és pregunti més perquè. Però un perquè profund. No sé si em sabré explicar. Un perquè que pugui trencar el “perquè és el que sempre s’ha fet i així seguirà.” Un perquè existencial, en plan friki total. (Una vegada que se’m en va anar la olla del tot, parlant del tema, intentant convèncer als que estaven al cotxe de què res és creïble, vaig i suelto que potser la lluna també pot ser una mentira i està posada allà per manipular-nos. I ale, em vaig quedar tan panxa. Està clar que després de d’aquest comentari el debat es va acabar perquè ja no tenia sentit parlar amb algú que desvaria tant). Però no, no cal anar tan enllà. Sinó més aquí. Senzillament em sembla que preguntar-se alguna que altre vegada el perquè, no només de les coses materials, sinó també de les reaccions, dels sentiments, de les costums, pot fer canviar moltes coses. I no és un perquè per buscar raons. La raó no existeix. És un perquè per moure’s, per obrir possibilitats, per aprendre, per reflexionar. Per coneixens i per entendre’ns (a mi no cal que m’entengueu, que no m’entenc ni jo.)