Els fills tornem
bojos als pares. Literalment. Tothom ha passat pel moment de descobrir que no
només són pares. Que un dia van ser fills i un dia no van ser res. Com ara
nosaltres: cossos d’adults atrapats en desitjos de nens. O cossos de nens
atrapats en pensaments massa madurs, massa crus, massa tristos. Els fills
tornem bojos als pares: Fem, desfem, busquem, escoltem i ens fem els sords.
Aprenem i ens espantem. La caguem i fem patir. M’agradaria que de tant en tant
es fiquessin al meu cap perquè es quedessin tranquils. Hi ha una part que
pateix...per tot: què sóc, què faig, què vull, què volen...Tothom la té. Els més romàntics diran que la necessitem
per valorar l’altre. I l’altre és la que m’agradaria que si en algun moment els
científics inventessin la màquina per entrar en pensaments aliens, el meus
pares recordessin que sí, que els tornem bojos, però que aquesta bogeria els fa
viure...orgullosos, decebuts, amb il·lusió a vegades, preocupats gairebé
sempre. I no si pot fer res. Porto molts anys pensant que no només són pares i que jo no només sóc filla. Què no hi ha en aquests títols
obligacions, drets o comportaments implícits. Molt menys sentiments. Per molt
que ens ho venguin. Els sentiments es cuinen, es creen, i sobre tot: es
recorden. Amb fets, paraules, abraçades...He après, o m’han ensenyat, o he
descobert que no val la pena buscar més enllà de res. Tot pot tenir doble
sentit, però és més còmode no buscar-lo. M’agradaria demanar perdó per totes
les paraules mal escollides, converses que es compliquen i que es mal
interpreten. M’agradaria que sabessin que som conscients de que us toca
veure’ns perduts, immadurs, dèbils, qualsevol error és per manca d’experiència.
Us toca veure-ho i expressar-ho. No tingueu por. Sé que vosaltres sabeu molt bé
també el que ens toca. Ja ho heu passat. Escoltarem sempre tota la vostre
experiència. La bona i també la dolenta si ens la voleu regalar. I vosaltres
ens veureu equivocar-nos com vau fer vosaltres i intentarem escoltar amb un
somriure allò de ja us ho vam dir...Clar
que ens ho vau dir. Com sempre. Però la vida és més de fer i patir, que no de
dir i acceptar. Amb 26 anys encara em sento filla, i encara us sento papas. Que
hi farem...
Tot aquest embolic
només per dir que a vegades no sabem donar les gràcies. Però les tenim sempre.
Quan escopim i quan fem petons. Nosaltres tenim la sort d’haver descobert que
vosaltres també les teniu. I tenim la sort d’haver trobat pares més enllà de la
sang. Què també és important...Un petó als quatre.
 |
| passi el que passi, haurem d'anar fent..no? |
Jo, com tu, encara sóc fill, i també tinc la sensació de tornar bojos als meus pares, com dius, això segurament no es deu poder evitar... però, per mi és el tipus de bogeria que m'agrada, aquell tipus de sensació que no acostumo a repensar-la des d'un "no siguis ruc, que més dona", sinó que per mi és allò que sempre te sentit, potser no m'agrada, o no estic d'acord (com a pare i com a fill) però sempre, per mi, té sentit, no puc plantejar-me deixar-ho estar o fer com si no ho visqués (com pot passar amb la fam al món, o les injustícies, o la corrupció... que tot d'un plegat quan et sents impotent penso "no siguis ruc, que més dona")
ResponderEliminarEl pensament humanista, com diu el gran Nayal, posa el gènere humà com referent moral que dóna sentit a la vida, ni deus o religions, ni ideologies, ni economia, ni res, el que experimentem és el que dona sentit a la vida i això depèn de nosaltres, i com a humans no estem gaire acostumats, sempre hem estat pendents de coses "superiors". Que el sentit de tot plegat depengui de nosaltres és una feina difícil que segurament costarà unes generacions assumir-ho, i va i ens toca les nostres!!!! En aquest camí "tornar-nos bojos pels fills i filles" és, per mi, assenyat, sempre i quan us deixem espai per ser vosaltres, sinó aquesta bogeria es converteix en malaltia... i això ja no m'agrada gens.
Ah, i la vida si que és més de fer i patir, com dius, i també de fer i GAUDIR ;-)
Yurfader