10:20

10:20 (a l’avió)

Miro per la finestra mentre sobrevolo els núvols i el cel està massa blau. Escolto al ipod les cançons que fa més de dos anys que no actualitzo: Estopa, Maná, Blaumut, Nena Daconte, Amaral...(els 2004-2012 sempre serà la meva banda sonora. I la de molts). Miro per la finestra i penso en tu. No ho puc evitar, la mort et porta al cel encara que no hi creguis. Ens tranquil•litza pensar que estareu descansant en un núvol blanc i tou, on no teniu ni fred ni calor...Però a tu no t’ha donat temps a cansar-te. Ni de la vida, ni d’estimar, ni de jugar, ni de crèixer, ni d’aprendre. No t’ha donat temps però no passa res, per què saps què? El millor de la vida es descansar (si estàs cansat). Aquí ens esforçem per estar-ho. Està ben vist, vol dir que fas coses, i de moment fer coses és del que volen que tracti la vida. Quantes més, millor. Hi ha persones que tenen sort i fan una molt bé i poden estalviar-se l’esforç de fer altres; i després hi ha persones que han de fer moltissimes per demostrar a qui vulguin que són vàlids. Per a qui? Jo no ho sé...i ells, potser tampoc. Potser per estar tranquils quan els hi toqui descansar en el seu núvol. Com veus, jo ni faig una molt bé, ni faig moltes perquè no em don la gana. Les que faig tampoc sé si les faig bé perquè el meu “bé” mai serà el mateix que el del que tingui al costat, per tant, em limito “ a fer” i ja em diran. M’adapto. No tinc gaire amor propi, escolto i accepto. Rectifico si això fa feliç a qui tinc al costat i segueixo fent (coses). Porto anys aprenent, i porto una mica menys desaprenent. Quina paraula més maca i que poc valorada. Aix els “des”...DEScansar és el que busco aquesta setmana. Sobretot de mi mateixa, per sixò m’escapo a buscar el sol lluny, on hagi d’estar més pendent de no perdrem físicament, que mentalment ja ho faig massa sovint. A menys de 30’ d’aterrar a Londres tornaré a mirar per la finestra uns quants cops més sabent que almenys els núvols sí que existeixen...

Descansar