Amb dos bikinis

Alguns pensaran que és injust que un divendres et diguin que dilluns agafes una setmana de vacances. Jo vaig agrair que no m'ho diguessin dissabte a les 21:30. Després d'un decembre raro, un gener trist i un febrer massa fred, somiava amb despertar un dia i posar-me les xancles per passejar als gossos. Sí, tenia opcions molt més enriquidores que anar a prendre el sol a Miami, però al juny ja vam caminar per la v/bella Europa amb sudadera. Ara m'hagués conformat amb estar els 4 dies a Arenys estirada al millor balcó del món...si hagués fet calor. El matí del dissabte el vaig passar buscant el passaport, no podia agafar res si abans no el trobava i sabent com sóc, podia estar en algún banc de Dinamarca...però no, estava amb els documents dels gossos (el seu puesto, clar). A les 9 ja tenia on dormir i al migdia els billets. Només em quedava vendre els últims tomàquets de la setmana abans de convertir-me en un. Sola, sí, sola. No va ser després de que tothom em preguntés que amb qui anava que no vaig caure que anava sola. Per mi no era tan estrany, ni ho és.  Suposo que té a veure el estar tot el dia discutint amb mi mateixa o que relament em crec el que dic quan dic que ja he viscut més del que voldria, que poques coses m'espanten, que res és per tant i que la "por" és el que els que han acabat dominant el món han volgut que sigui la nostre mesura alhora de fer "coses". Por a patir, por a fer mal, por a decebre, por a morir. I a mi només em queda una (o això em crec), i no és la de patir, ni morir. Així que vaig agafar tots els bikinis que vaig trobar (dos), uns pantalons, tres samarretes i a còrrer que 4 dies passen ràpid. Al aterrar vaig pensar que potser sí que hauria d'haver mirat una mica on cony estava. L'aeroport sembla a de broma i el cubà d'informació estava massa adormit per explicar-me com lenyes anava a l'hotel que estava a dues hores. Era de nit, molt de nit. Es nota que sóc una Franco quan en cap moment se'm va passar pel cap agafar un taxi, vaig caure quan ja anava pel segon bus i no havia pujat ni un turista. La frase "los buses son para los negros" es fa realitat a Miami, para los negros y para la Maria en aquests dies. Me'n recordo fa 4 anys quan vam anar a NY, una de les coses que primer em va impressionar va ser veure a tants negres. Sí, pot semblar simplista. Ho és. No em fa vergonya ademtra-ho, pensem que tenim coses normalitzades perquè la tv ens ho mostra, però quan ho veus, almenys a mi, em va impactar...i m'he adonat que aquesta vegada no. Res. No hi he pensat fins que aquest matí he vist als típics amb mocadors negres a la platja. M'encanta quan la realitat supera a la ficció i aquest viatge m'ho ha regalat moltes vegades. Miami beach és una platja on si vols trobar-te a tu mateix a les 8 del matí, pots. És tan gran que les persones que també s'estan buscant les notaràs massa lluny; on si vols acomiadar el dia sentat en una roca agraïnt a la vida pels petits moments que et deixa ser lliure, pots. I sense cap guiri al costat donant les gràcies també. En dos dies em va quedar clar que havia agafat el destí ideal. Miami city és, com totes les ciutats americanes, exagerada, i a més: horrible. Europa ens té malacostumats amb el concepte de "bellesa". Mira que he buscat racons o quelcom on tirar fotos, però només he vist edificis a mig fer i edificis abandonats, motoristes sense casc, taxis i policia...tot allò que veiem a Netflix després de sopar. He pres el sol els següents dos dies sense cap sentiment de culpa per no estar fent de guiri. Destí ideal. A poques hores d'anar cap a l'aeroport escric a la llibreta el que després pasaré al Ipad per guardar-lo al blog, sentada al port de la city escoltant música en directe i recolzada la motxilla, intentant que no se m'escapi res. Em quedo amb tot, amb el futing a les 7 del matí, amb els esmorçars a la piscina, amb totes les emocions que el mar m'ha donat, amb la realitat de la "lilltle habanna", amb els bus 120 per portar-me a la meva llitera sempre, amb tots aquells castellano parlantes que m'han parlat en anglés  encara que jo els contestés en castellà pensant que l'esforç l'estava fent jo, amb les tormentes tropicals per recordar-me que igual que venen sense avisar...també se'n van. I surt el sol. Us juro que surt el sol.

No tinc fotos al ipad...una foto que repetirem, però no a la Barceloneta...no???