20 minuts

Avui a les 10:31 agafava l’abric del vestuari per anar a la terrassa del bar italià que hi ha en front de la feina per fer els meus 20 minuts de descans. Sabia que eren i 31 perquè és important saber que són 20 minuts. Dos dels meus companys havien sortit uns 2 o 3 minuts abans així que estava contenta per no fer-los sola, he agafat el mòbil per veure si tot estava bé, i no. Mentre buscava als meus companys a la terrasseta, contestava al Luis que estava en el descans i que em busqués per allà, tenia la seva cartera i en poques hores marxava a Los Angeles de vacances. Que torpes madre, però així som. M’he alegrat de que estigués allà per fer-li una última abraçada i desitjar-li bon viatge. De pas, també m’ha fet il·lusió que saludés als meus compis, és gent amb la que passo 7 hores al dia 6 dies a la setmana, és a dir, molt temps. S’han saludat, ens hem acomiadat i ell ha marxat amb l’emoció de saber que ara sí que sí l’esperen uns dies que mai oblidarà. I sentir això abans de viure-ho és més que viure-ho. Jo m’he quedat allà amb els meus dos compis i el meu cafè sol contentíssima de saber que se’n va a gaudir. Ells al·lucinant perquè feia menys de dos setmanes que jo vaig marxar a Miami, reien de la parella rara que som. Els tres som més o menys de la mateixa edat i un havia posat reggeton per fer més amè el poc temps que teníem abans de tornar a vendre tomàquets, estàvem amb la típica conversa que tots hem tingut alguna vegada, que si el reggeton y sus letras, que si el reggeton y el machismo...però els tres coincidíem que ens agradava, i que tot té lo seu i que és lo que hay, que viva el reggetton vaja. I amb aquest ambient somiador de fer viatges, de tornar a esmorzar a la terrassa perquè per fi el sol ha volgut quedar-se a mig matí, s’apropa una noia, diu quelcom a un dels meus companys, ell diu que no i es posa les mans al cap, s’aixeca i se’n va. Ens preguntem si hem escoltat bé el que ha dit la noia i ens quedem muts. Veiem com s’allunyen i s’abracen. Ploro per dins, molt endins. Ja no sona reggeton, miro el got de fanta ple que ja no es beurà ningú i ploro per dins, molt endins. Puta vida. El Luis i el meu company han marxat pel mateix pas de vianants i als dos els hi esperen dies que mai oblidaran. Als dos els he mirat mentre el creuaven i 20 minuts no són suficients per gestionar emocions tan diferents. La vida no fa més que recordar-me que no espera. No espera. No espera i no ens ho han ensenyat, ningú s’atreveix. La vida són aquests 20 minuts i la seva lliçó. De coses que fem per intentar ser feliços mentre arriben moments que et recorden que no som res. Res. El meu altre company i jo ens hem aixecat i amb un altre cos hem entrat perquè la gent segueix menjant tomàquets, bledes i mandarines, la gent segueix buscant la beguda de soja, les torradetes sense gluten i tot allò que ens han fet creure que necessitem. Avui ha estat un matí trist, on la vida ens ha recordat que a vegades acabar-nos tots l’esmorzar és tot el que necessitem.