Calma

La Pegatina canta amb la meva Eva d’Amaral “Si la calma te dejó, no te avergüences,  el pasado sado está, no lo mereces, el destino cambiara según lo veas, ya llegó, por fin, la tempestad…Si un día no lo ves venir, no te avergüences solo parece un mal final, no lo mereces y el camino amainará según se ande y ya llegó por fin la tempestad…”

I a mi la calma se me’n va i no m’avergonyeixo. I hi ha dies que no els veig venir i llavors sí que m’avergonyeixo perquè no sembla un mal final, sinó un mal principi. I sí, l’Eva té raó quan diu que el camí amaina si es camina, però què difícil a vegades no? Caminar dic. Què difícil caminar sense camins i sense voler buscar-los. Què difícil estar sempre perdut i a sobre voler que t’acompanyin. Què difícil és trobar calma quan vols tempesta. Què difícil. 

Ahir vaig fer 27 anys. L’edat amb la que la meva mare ens va parir. Pensava que mai arribaria i mira per on, he arribat. Quan som petits tots volem tenir fills amb la mateixa edat que ens han tingut els nostres pares, si a ells els hi ha anat bé, doncs a nosaltres també. Doncs jo arribo amb la decisió ferma de que no en tindré, ni ara, ni mai. I ho dic obertament, sense vergonya, sense por, i sense sentir-me malament. Arriben edats on si portes ja temps amb una persona, com és el nostre cas, els comentaris sobre nens és van intensificant, quina tranquil·litat i pau em donarà dir per zanjar el tema: no vull tenir. I sé que pocs valents em preguntaran el per què.

Alguns amb 27 s’espantarien, ja veuen els 30 a prop. A mi m’espanta que encara no hagi arribat, m’espanta que als 40 encara seré jove. M’espanten tots els aniversaris que em queden. Però m’ho prendré amb calma, sense buscar tempestes. Intentaré caminar per camins i no per núvols abstractes que només allunyen. Ara estic una mica lluny, perquè negar-ho, m’he cregut valenta i he intentat caminar sola durant un temps, però amics, s’ha de ser encara més valent per acceptar que encara necessites ajuda i demanar-la. Que com diu la cançó: si la calma te dejó, no te avergüences...A tothom se li escapa a vegades però pocs ho accepten, pocs s’afronten i pocs ho comparteixen. Normalitzar és compartir. I poc més. A seguir.

Que els meus 27 siguin tot el contrari a com van ser els teus, però ojalá arribi als 50 com ho has fet tu