Un 7 està molt bé.

Feia dies que per treure als gossos o anar a la feina em posava llistes de Pop o Indies d’aquestes que et fa aleatòriament el Spotify. Avui en canvi, m’he posat la llista de Urbano latino, i mentre escoltava sense escoltar gaire una cançó de un tal Yandel he pensat en que m’agradaria recordar i escriure en algun lloc totes les situacions, frases, converses que en algun moment m’han fet tranquil·litzar-me quan pensava que la vida em guanyava...i jo m’allunyava. I em feia petita. Molt petita...fins que alguna cosa em feia entendre que mai encongiria tant com per que ningú em veiés. I m’ajudés. O m’estimés. No sé que tindrà el carrer Rogent que sempre em posa nostàlgica. I contenta. He pensat en altres persones que amb 10 anys ja patien, i gaudien amb 15 i estaven perdudes als 18, i als 22 i als 26...i si s’haguessin fixat també amb el que jo m’he fixat o m’he volgut fixar. Què important són les paraules que fan frases per crear-nos realitats que ens ajuden a salvar-nos. Què important dir-les en veu alta. I sense vergonya. He pensat sobretot en frases de cançons i de llibres, en entrevistes i converses. Una de les primeres situacions que recordo que em van fer estar tranquil·la, en prendre’m el que serien molts anys de la meva vida amb molta parsimònia va ser una conversa amb el meu pare després d’un entreno quan tindria uns 10 anys. Era dilluns i tocava entreno de tecnificació de la fede a Viladecans, el meu pare em venia a buscar amb cotxe, i per aquells temps semblava quelcom estranyíssim que per entrenar a bàsquet haguéssim d’agafar el cotxe, però vaja, que aquesta no és la qüestió. El que em va marcar va ser la conversa entre el pavelló i el cotxe. Havia estat tot l’entreno preocupada amb el 7 que acaba de treure en algun examen de no sé quina assignatura, i en com podia ser que hagués tret una nota tan baixa. Quan el meu pare em va preguntar que tal el dia, jo li vaig explicar que havia tret un 7 amb la cara una mica desfigurada i per sorpresa meva ell em va dir: Un 7 està molt bé, Maria. Sí, ja ho sé, ara ja sé que un 7 està molt bé, no és que estigui molt bé, és que està súper bé, és que crec que potser va ser l’últim 7 que he tret a la meva vida, però per aquella època es veu que per mi un 7 no era un 7, encara no sabia que era un 7. I llavors vaig entendre que el meu pare tampoc va ser de treure sets. I collons, quina tranquil·litat. Us ho juro. Quina cosa més tonta pensareu molts, però per mi...va ser la tornada en cotxe d’un entreno més feliç que he fet mai. I no, no estic culpant al meu pare de que després hagi estat el clar exemple del mínim esforç per anar tirant, li estic donant les gràcies per haver-me fet gaudir de tots els següents dilluns d’entreno amb la fede. I de la confiança i la “no por” de dir la veritat quan aquests sets es convertien en 6, i després en 5, i després en 4’5...i ens alguns 3. Què important quan la “no por” és per dir altres coses que no siguin notes acadèmiques.

Petites coses que no vull que se’m oblidin mai i per això les escric. Ojalà ho féssim més.

Tot i això, el meu pare va acabar sent un empollón i és profe. Com la meva mare. Els millors.