Incoherent

Sóc incoherent. Crec que des de sempre. Fa anys que defenso que és massa difícil intentar ser coherent i gaire bé impossible ser-ho. Em vaig donar compte de ben joveneta i de ben joveneta vaig començar a no intentar viure amb equilibris que no existeixen si no vols. Com gustos musicals, artístics, literaris, culturals o com es vulgui que es digui. Tampoc ho sóc amb les relacions personals. Ho perdono tot perquè puc arribar a entendre-ho tot. Sempre dic que quan abans pensem que “tots som bons”  abans tots ho serem, algú haurà de començar no?, que la gent a vegades no actua com pensem que hauria d’actuar perquè així ens han ensenyat que hem d’actuar quan algú ens fa mal, que ens han educat més amb enveges, competències, gelosies, males intencions, que amb contextos, perdons i abraçades...Però després sóc la primera que no em puc involucrar amb res perquè sempre penso que darrere de qualsevol causa hi ha interessos que no es diuen. I llavors el meu cos es queda paralitzat. No es mou. No sent empatia. No sent ganes de sortir al carrer per lluitar per res. No creu en res. No pot. Senzillament no em veig motivant-me per qualsevol causa perquè sempre pensaré que no la conec suficient, que mai sabré ben bé que defenso, de que parlo. Jo, que sempre davant del dubte dic que pensa bé i endavant. Alhora de la veritat no sóc capaç. Incoherent. Encara ningú m’ho ha dit però ja m’ho dic jo mateixa. No em preocupa no estar involucrada amb causes socials. Ni ser incoherent. Només volia deixar constància que hi ha persones que som així i ho acceptem. Ens agrada Daddy Yankee i ens agraden Els Pets; ens agrada estar tot un dia (o dos) al sofà i ens agrada pujar muntanyes o tirar a cistelles; i avui em caus pesat i demà em caus de puta mare; i avui diem que sí i demà diem que no. No intentem justificar que un dia vam dir tot el contrari perquè no volem ser esclaus de les nostres paraules, i per això callem més que parlem. Però si per casualitat parlem, no ens fa por acceptar que no som els mateixos que fa un any o un mes, o unes hores. Podem pensar totes les barbaritats que creiem que pensem, i és important dir-les perquè poc a poc ho deixin de ser. Ser incoherent és poder dir de veritat tot el que sents. Perquè han volgut acceptar que els sentiments van per lliure. Aprofitem-ho, incoherents, aprofiteu-lo. Com jo. No és cap insult, és una realitat que quan l’acceptes et fa una mica més lliure. No intentis seguir una línia perquè les línies tampoc existeixen. Busca racons que et facin feliç i ves visitant-los quan vulguis. Busca’ls diferents o semblants, i que mai et faci vergonya anar d’un a l’altre. I no siguis tu mateix com han volgut inculcar-nos sempre, perquè ningú és un mateix. Tots som de tots. Sigues i estigues, que ja és molt.

- Cuando iba a la Uni me reía de mis amigos porque todos llevaban tatuajes y yo decía que ni en pintura, que estaban como cabras...¿¿algo para toda la vida?? Rápido empecé a dejar de darle la importancia que se cree que tiene y mirarme ahora.

- Cuando me fui a vivir sola le dije al Luis que nunca tendríamos perro, el Magnum ya había hecho su labor...y mirarme ahora.
- Y miles de "cuandos" más que me han hecho como soy...