parlar

La psicòloga em deia que ella pensava (perquè com a bona psicòloga tot era percepció) que segons el que explicava i com ho explicava, m’havia passat la vida una mica al marge. Dient poc per no fer mal. Ella m’intentava convèncer que aquesta posició no era especialment la més bona. No per mi, sinó per la gent que m’envoltava. Em deia que encara que pensés que aquesta no-expressió era provocada per el convenciment de que les persones quan em fan mal mai ho fan amb aquesta intenció, el pensar que la gent actua tan bé com pot, ha fet (i fa) que em costi molt, molt, molt, molt enfadar-me. Molestar-me. Sentir rancors. Jo sempre intento entendre. Veure els perquès i si no els veig: me’ls invento. Doncs la doctora deia que tot això estava molt bé però que m’havia convertit en quelcom sense expressió, i jo flipava perquè pensava que jo era tot expressió. No sé si m’escolta quan parlo...pensava a vegades. Però d’altres deixava de negar-ho i li preguntava: estàs segura? Ella em contestava: tu que penses? I em repetia que comencés a parlar. Cada sessió acabava igual. Per la pròxima setmana intenta treballar això. Comença a parlar. Des de el respecte em deia, i jo pensava: si jo crec que ja parlo massa...I ella em mirava amb cara de: però parla quan sentis que no vols parlar perquè prefereixes callar abans, parla quan creguis que el que diràs potser no agradarà. La psicòloga em deia que donar la raó sempre fa negar situacions, emocions, “veritats” que no m’ajudaven a mi, però que sobretot: no ajudaven a qui m’envoltava. Que si començava a parlar no ho fes per mi, que pensés si era millor viure negant, complaent, evitant, o viure tranquil·la sabent que digués el que digués la gent que m’estima em seguiria estimant. Tots ho agrairan, deia. I tu també, deia. Perquè he estat masses anys el que he callat, i no m’agrada ser el que dic. Massa supèrbia em noto quan parlo, i no m’agrado. Masses situacions desconegudes on no m’agrado. Cada vegada que surto de casa, a part de revisar si porto claus, el mòbil, bosses de caca, em recordo a mi mateixa que vigili, Maria tu discreta, millor “ser dueña de tu silencio que esclava de tus palabras” (que em cantava Jarabe de Palo ja de molt petita), Maria, no entris i calla. Però com les claus, a vegades te’n oblides.

Diuen tant i sense cap paraula. Què grans.