Sis mesos

Sóc una persona d’estiu. Tant si treballo com si no. La calor no m’ofega. M’ofeguen més els dies curts i grisos que m’ofereix l’hivern. Aquest any el començava amb molta mandra. Estava cansada del 2018 ja el 31 de desembre del 2017. No esperava res d’ell. Res vol dir res. Que passes sense cap drama. Ni negatiu, ni positiu. Si passava així ja seria un èxit. Però com sempre, passen coses, encara que no vulguis...passen coses. En aquests sis primers mesos he fet dos grans viatges, no tots els febrers te’n vas a Miami agafant el vol un dia abans i no tots els abrils te’n vas a recórrer mitja Europa. Però també he pogut fer-ne molts de petits: els diumenges a Gavà, un cap de setmana a Arenys, dos caps de setmana a Angüés, quatre dies a Mallorca...I us puc assegurar que tant els grans com els petits han estat igual d’importants. Igual de gaudits. Igual de necessaris per créixer i per fer-me petita. A vegades és el lloc, però tots sabem que són les persones. Les que t’acompanyen o les que deixes enrere aquells dies. Aquell dia. Aquella setmana. Què important és estar i què important és deixar estar. El meu avi també va decidir fer el viatge més important de la seva vida i cada dia penso una mica en com estarà el meu pare ara que no té pare i se m’encongeix per uns minuts el cor, després penso que encara ens té a nosaltres quatre. O cinc. O nou si contem els gossos. I em tranquil·litzo pensant que l’avi està content allà on estigui perquè ha aconseguit que estimem el que ell estimava encara que li costés admetre-ho: Angüés. Aquests sis primers mesos venent tomàquets de dilluns a dissabte m’han permès tornar. Tornar. I no de tant en tant. Sinó tornar més de dos dies seguits. Tornar més de dues setmanes seguides. M’ha permès tornar amb el mateix discurs fatalista de sempre però amb un mig somriure que m’envia des del cel avisant-me que si somric més, somriuen més. I d’això és tracta. Poc a poc o ràpid. Sense buscar però trobant. Sis mesos que guardaré amb tots els detalls que pugui per quan arribin altres més tristos. Què arribaran. Tots sabem que arriben. I tornaré amb ulls vermells, cabells despentinats i xandalls. Però ja haurem après que se’n van, i els viurem més tranquils. Més lleugers. Ja no espero res més del mesos que queden per acabar aquests 2018, ja ha fet molt més del que esperava. Només espero que em deixi, si no es molt demanar, seguir fent petits viatges cada dia: passejant als gossos, sopant amb aquells que ens volen cuidar, escoltant cançons que m’emocionen, fent fúting els diumenges, banyant-me al millor riu del món o fent la migdiada a la millor terrassa del maresme. Què jo em vull creure que sóc d’aquelles que amb poc...molt. Ja.

Fa just un any d'aquesta foto. Què diferent per fora, però sobretot per dins....