Només 30

Ens portem 2 anys i 7 mesos, però mai hem estat només a 2 anys i pico. Sempre t’he vist a anys llum. Molt més enllà del que m’hagués agradat. Perquè ens han ensenyat que els germans grans protegeixen. Obren camins. Són còmplices. I han de ser sempre exemple. Tenen doble responsabilitat. A més d’haver nascut i tenir l’obligació de viure...a sobre, han d’anar en compte. Darrere venen altres persones que voldran ser com tu. Però tu mai has estat de fer el que volen que fem. Mai has buscat l’acceptació de tothom. Has buscat l’acceptació de qui t’ha donat la gana quan t’ha donat la gana. I quina lliçó. Ni tu ets de protegir, ni nosaltres som de tenir protectors. Has volat quan has volgut volar i nosaltres sempre estem esperant el moment que ens deixis volar amb tu. On sigui. Quan sigui. Pel que sigui. Ens has fet lliures sense parlar de llibertat. Jo com sóc rara, m’agrada pensar perquè m’agrada el que m’agrada, perquè m’agradava el que m’agradava i perquè m’agradarà sempre el que vull que m’agradi sempre. I sempre apareixes tu. Està la teva música que al final es va convertir en meva, sempre serem “El perro verde” de Marea. La teva samarreta del Zaragoza i aquell petit orgull de sentir-me quelcom diferent quan la portava als entrenos. I la del Che, que era com portar-te a tu, encara que portéssim setmanes o mesos sense dir-nos res, la samarreta del Che eres tu i tota la energia que tu tens i que jo mai tindré. Semblaran petites coses, però no ho són. L’institut et volia fer petit, com a tots aquells que no entren dins dels paràmatres educatius, com a tots aquells que no estan per gilipolladas però no saben callar. Tu no et vas callar i no vas deixar que ningú et fes petit, la vida et volia gran. No van ser suficients “insuficients” els que et van posar els imbècils dels Bruguers per donar-te lliçons, perquè les lliçons les donaves tu, i això fa mal als que creuen que només han d’ensenyar i mai aprendre. Encara avui conec a poques persones que parlin com tu. Que visquin com tu. Que riguin com tu. Sé que també plores. I que has plorat molt. Molt més del que ens has volgut ensenyar i ojalà ens haguessis deixat ajudar a eixugar. Però al contrari del que la gent pensa, en aquesta vida no existeixen culpables, ni raons. Les situacions ens han portat per camins, i els camins es caminen. Tu has caminat molt més ràpid sempre i a vegades ens ha costat seguir-te, però quan has afluixat per seguir el nostre ritme, has fet que les nostres vides fossin més alegres, més sàvies, més entretingues i sobretot: més plenes. 

Pau, només tens 30 anys i has viscut ja 500 vides. Jo tinc poc orgull de res, però haver dit que ets el meu germà durant els meus 27 anys, ha estat una de les coses que he dit amb la boca més gran. Sabia que mai series doctor, però erets i ets lliure, amb tot el que això comporta. A vegades alegries i moltes vegades més: preocupacions. Però dius. Dius coses. Parles. Ets sensible. Ens fas sentir important quan estàs amb nosaltres, i quan no. Ets tolerant. Intel·ligent. I alegre. Faràs tantes coses que mai sabrem i que segurament mai acceptaríem, però saps què? Que què més dona. Si jo només sé que quan estic amb tu estic contenta perquè tu sempre estàs content. Perquè m’has ensenyat a relativitzar, perquè m’has ensenyat que la vida no és com deien que era, que pots fer i desfer i tornar a fer. Segueix gaudint i vivint com et doni la gana, amb més o menys velocitat, jo sempre estaré darrere observant, aprenent i si cal, amb samarretes del Zaragoza, del Che o cançons de Marea per recordar-nos que un dia vam ser petits i creiem en coses. T’estimo!!!!!!!!!

Un champiñón, un Harry Potter y Camarón en Venecia. Germans.