Mai

Fa temps que no escric perquè fa temps que fa bon temps. Al carrer i dins el meu cor. Octubre ha passat ràpid, igual massa. Mai vull que arribi novembre, molt menys desembre, i tinc pànic al gener. Arriba la foscor i jo no sé guanyar-li la batalla. Saps? Et recordo encara massa. Molt més que mai. El temps a mi no em cura. El temps a mi m’entristeix. Però no estic trista. Et penso quan col·loco la verdura a les 7:20, massa adormida encara per parlar amb els companys, et penso a les 12:30 quan estic a caixa pesant fruita, et penso a les 17:40 quan algun client em parla com si fos retrasada per treballar reposant llets, et penso a les 20:00 quan vaig en metro cap a entreno, et penso quan estic a la banqueta els dissabtes, et penso quan em passo hores mirant l’Instagram, et penso cada vegada que miro al Luis...i cada vegada que et penso, el pit em crema durant un segon, tan i tan fort que sembla que se’m vagi a parar...però no para. Els ulls em brillen una mica més de lo normal, però torno ràpid al que estic fent. La putada és quan et penso al sofà, és quan et penso amb música, és quan et penso amb fred, és quan et penso sola...No crec que em passi mai aquesta sensació quan arriba l’hivern, igual que no crec que em passi mai tantes coses...Però passen els mesos tranquils. No forço gairebé res. Si no surten les coses, no surten. Si surten, intento gaudir-les. No m’esforço més del que la vida vol que m’esforci. Em contenta estar contenta a vegades. Si no passa res, és que està passant molt. El millor octubre que recordo després d’acceptar que aquesta vida no estava feta per tu. Ni per mi.

Ojalà haguessis conegut al Jaki, però tots sabem que mai haguès passat...puta vida. 

Mai deixaré d’escriure’t.