2019

Fa gairebé un any que no escric res. Em va tocar deixar les fruites pels llibres i suposo que ja no volia saber més de lletres després del meu horari laboral. Han passat els dies i segueixo sense fer-me gran. Ni petita. Ni madura. Ni res. He rellegit els escrits de l'inici, de quan tenia 24 anys i exposava tota la meva crisi existencial per primera vegada al món digital, perquè al real ja l'havia expulsat més d'un cop aquells que m'acompanyaven escombrant crispetes o dormint a classes de literatura. Fa cinc anys que els vaig escriure però molts més que els estava patint. A partir del 2016 el blog es converteix en teràpia fins que decideixo anar a teràpia. Que trist. Encara em tornen els mals de caps permanents de plorar(te) sense plorar. Tot torna quan comença desembre i res se'n va quan acaba gener. A vegades t'imagino amb el Magnum al costat, ell dormint i tu mirant-nos des d'algun núvol somrient de què hem sabut seguir. Ens va costar trobar camí(ns). Jo encara els busco cada dia. Almenys un per dia. Un que em porti de tornada cap a casa, amb el teu tiet. Hem après en aquests anys que no hi ha pedres si no les busques. I nosaltres som experts en no buscar res. Fa cinc anys estava més perduda que mai, però aquest mai es va fent gran cada any. Mai em trobaré perquè no em vull trobar. Saber que res és per sempre, que avui estàs tu, demà estarà un altre i que jo potser mai estaré. Saber que no passa res. Sobretot: saber que no passa res. Seguir buscant el camí del dia i recordar a la nit el que més m'ha agradat en passejar-lo; oblidar-lo si m'ha fet mal i inventar-me el següent mentre m'adormo. Donar petons als meus gossos i menjar patates fregides. Només demano això al 2020.