L'última entrada és de fa un any. Un any. Un any que semblen 10 o 20...o haver ja passat a una altra vida. I no només pel Coronavirus. Ho he dit moltes vegades: (ens) costa veure una tragèdia si no et toca de prop, i a mi no m'ha tocat de prop. El confinament estava sent un regal. Temps. Molt temps. I a mi m'encanta el temps. Encara arrossego l'angoixa dels primers escrits on només em queixava de no tenir temps per senzillament perdre'l. El confinament m'havia regalat temps per perdre, i el que estàvem fent era guanyar en gairebé tots els sentits. Havíem establert una rutina, i la complíem. Esmorzar, netejar, treballar, dinar, migdiada, lectura, esport, sopar, gintònic els divendres, i dormir. I tot això, amb les nostres dos gossos. Gaudint de poder abraçar-los, petonejar-los, molestar-los... Jo, almenys, estava sent feliç i ho sabia. Ho sabia molt. No haureu escoltat ni una queixa meva durant aquells mesos. Res. Tampoc em mostrava gaudint perquè la situació no ho demanava. Hi havia gent patint encara que no la veiéssim. Acostuma a passar. Gent patint i ningú (volent) mirar. El 2020 estava sent estrany, però curiós. Fins al 4 de maig. Llavors el 2020 es va convertir, un altra vegada, en una etapa fosca. Va marxar en un accident...el meu Carter. El meu company de sofà, de llit, de pis, el meu amic que no (em) parlava amb paraules, però m'ho deia tot amb els seus ullets de boig, el seu caminar insegur, el seu caparró a la meva cama. Ell era jo. Quan algú tan important marxa tan aviat, és una merda. No hi ha més paraules. El seu buit està per tot arreu. Perquè tu eres una part molt important d'ell, i ell era una molt important de tu. I punt. Però era un gos. I llavors et sents malament. Molt malament, perquè no vols dramatitzar per un gos. Perquè saps que hi ha gent que ho està passant malament de veritat, que hi ha desgràcies molt més dures, que no tens dret. I et fas la forta com vas fer no fa tant. Perquè ja vas fer patir i no vols tornar a fer patir. Perquè saps que tot es pot controlar, però l'únic consol és pensar en desgràcies més fortes i valorar el que tens, el que fas, el que queda. Però tot això...tot això no esborra la imatge del 4 de maig a les 7:31 del matí, ni m'apropa a tu, Carter. Tot això fa que pugui aixecar-me i fer coses. M'he allunyat de moltes coses i sóc conscient, els amics cada dia els noto més lluny, però és que el co(r)s em demana. Quan sé que damunt meu tinc un núvol negre, tendeixo a fugir. Per por a fer-lo més gran amb gent que no té perquè veure'l. No m'ajuda. La família fa el que pot, a vegades m'agradaria dir-los moltes coses però callo. He après amb els anys que és millor escriure. Plores, no incòmodes i no tens respostes. I amb tot, cada matí m'aixeco i vaig a treballar contenta, perquè contra tot pronòstic estic descobrint que m'agrada el que faig. Sempre he dit que no crec en la vocació, jo no volia ni vull ser res, però estar davant de tants adolescents, intentar entendre'l's i riure amb ells, és un bon pla pel dia a dia. A vegades quan penso en la sort d'estar gaudint d'aquesta etapa, em fa encara més mal, sento que mai podré estar contenta al complet. Mai. I aquesta sensació ja fa anys que la tenim tots, però mai vaig pensar que es multiplicaria tan aviat.
Necessitava escopir una mica d'aquest 2020. No només per recordar-ho d'aquí a uns anys i veure que no sempre vaig ser com seré, ni vaig pensar com pensaré, ni vaig estar com estaré, sinó també per posar-hi paraules a tanta puta mala sort. I a la sort que encara ens queda.
Avi, Gerard, Magnum i Carter, us imagino junts, amb les àvies del Luis, i em tranquil·litzo. Espero que l'escrit del 2021 no s'assembli gens aquest. Espero...
Carter, vas ser un bon gos, un bon amic. M'està costant molt pensar-te sense patir. La imatge fa massa mal encara, però sé que podré. Tingues paciència. Jo estic desitjant veure tots aquells vídeos que et vaig fer precisament per quan no estiguessis i volguéssim recordar els millors anys de la nostra vida, sent els 4 cenutrios buscant el nostre espai al món, creixent i decreixent junts...Has marxat una mica abans, però la feina ja l'havies fet: deixar-me estimar-te com t'estimo. I recordar-ho per sempre. Sé que saps que encara dorms al meu costat, i ho faràs fins que jo també marxi...et trobo a faltar.
Comentarios
Publicar un comentario