Uns dels moments que més
m’agraden de la setmana és diumenge al matí. I no perquè sigui diumenge i
m’esperi un dia de descans i relax (més bé tot el contrari), sinó perquè el
començo de la millor manera possible. De xarla amb el fader.
Quedem a les 9.30-9.45 a la
piscina nova de Gavà, ell ve després d’haver fet entre 15 i 20 km amb els seus
coleguis, i jo vinc de Barcelona intentant despertar-me després de 8 hores
escombrant crispetes (per cert, no ha fet cap efecte l’entrada “d’hotel
transilvania 2”...snif). Ell, com és un sobrat, està disposat a fer uns altres
10 kilometrillos amb mi i jo, per intentar mantenir-me en forma i cremar totes
les crispetes que em crispo de la gent que tira la meitat (sí, ho he de reconèixer,
quan hi ha bosses de crispetes mig plenes a les sales, me les menjo (em sap
greu tirar tan de menjar...). Sé que m’he de plantejar deixar-ho però...es
difícil). És la nostra quedada frikirunner familiar (perquè està tota la
família convidada, la Clara a vegades també s’anima, però ella és més normal i
dissabte a la nit és socialment correcte).
Lo de menys sempre és el córrer. És més, crec que cada vegada anem més lents...Però és que parlar durant una hora exclusivament amb un dels teus pares no és per desaprofitar-la. No us ha passat a vegades que arriba un punt que els pares estan tan liats que sembla que quan els parles estan pensant més en què hi haurà per sopar, que en el que tu els hi estàs explicant? Doncs no sé perquè, però en aquesta hora sé que el meu pare m’està escoltant. I em fa de pare, amic, psicòleg... I tots els problemes arrossegats de la setmana amb quatre consells, amb quatre paraules d’ànims, amb quatre paraules que et fan entendre “sempre estarem amb tu”, semblen menys problemes. I que important són els pares (o la gent que t’ha estimat com a fill). I ser conscients de que hi son. I perdonar totes les barbaritats que creus que t’han fet o dit en algun moment de la teva vida, entendre que són persones. Persones amb tants defectes com tu. Que han intentat dissimular-los durant una etapa perquè almenys tu, aconsegueixis tenir-ne algun de menys. Arribar a l’edat de poder parlar-ne, de coneixents de veritat (poster ells ja ens coneixen molt...però nosaltres a ells?). De dissimular menys i compartir més. De ja no parlar de culpes. Que com la raó, tampoc existeixen. Perquè la vida és cagar-la, acceptar-ho i perdonar. Entendre i perdonar. Perdonar i valorar. Valorar i gaudir. I seguir.
Lo de menys sempre és el córrer. És més, crec que cada vegada anem més lents...Però és que parlar durant una hora exclusivament amb un dels teus pares no és per desaprofitar-la. No us ha passat a vegades que arriba un punt que els pares estan tan liats que sembla que quan els parles estan pensant més en què hi haurà per sopar, que en el que tu els hi estàs explicant? Doncs no sé perquè, però en aquesta hora sé que el meu pare m’està escoltant. I em fa de pare, amic, psicòleg... I tots els problemes arrossegats de la setmana amb quatre consells, amb quatre paraules d’ànims, amb quatre paraules que et fan entendre “sempre estarem amb tu”, semblen menys problemes. I que important són els pares (o la gent que t’ha estimat com a fill). I ser conscients de que hi son. I perdonar totes les barbaritats que creus que t’han fet o dit en algun moment de la teva vida, entendre que són persones. Persones amb tants defectes com tu. Que han intentat dissimular-los durant una etapa perquè almenys tu, aconsegueixis tenir-ne algun de menys. Arribar a l’edat de poder parlar-ne, de coneixents de veritat (poster ells ja ens coneixen molt...però nosaltres a ells?). De dissimular menys i compartir més. De ja no parlar de culpes. Que com la raó, tampoc existeixen. Perquè la vida és cagar-la, acceptar-ho i perdonar. Entendre i perdonar. Perdonar i valorar. Valorar i gaudir. I seguir.
“Ben provat” m’ha cridat el meu
pare des de la grada durant 14 anys mentre jo no tocava ni aro quan tirava un
triple. “Ben provat”, el millor lema del món mundial. Lo important és
intentar-ho; si encertes estaran allà per celebrar-ho amb tu i recordar-te que
ho has fet bé. I si falles, igualment estaran allà per mostrar-te la part més
tendre i generosa que tenen les persones. “Ben provat” per tu també papa,
perquè ho has intentat i ho estàs fent, i ho estàs fent bé. Que ser pare és el
partit més difícil de la vida i l’estàs jugant amb ganes, que es lo important.
Mai deixis de córrer amb nosaltres.
(PD: Mama, no et posis gelosa,
que tot el que he dit del papa es per tu també eh. Però m’agradaria dedicar-te
un sencer també a tu ;))
BEN PROVAT CARINYOTA!!!!!!, no tinc paraules desprès de llegir això, amb el ulls LITERALMENT humits gairebé no puc ni veure el teclat, gràcies per dir coses tant ben escrites i tant boniques... Kissasos mailaif!! Si no els veiem abans fins diumenge a les 9.30-45... :-)
ResponderEliminar