“Todavía educamos a los niños en grupo, los
ingresamos en grupo por edad, ¿por qué hacemos eso? ¿Por qué ese supuesto de
que lo más importante que tienen en común es la edad?”
Ken Robinson
Dilluns, em vaig
aixecar (fins aquí tot normal) a les 7.30 (això ja és menys normal) després
d’haver treballat tot el diumenge fins la 1 de la matinada (això,
desgraciadament des de fa uns quants anys és súper normal) per anar a la
primera classe de pedagogia del màster (això és la primera vegada que ho faig,
clar).I bueno, lo més extrany de tot, és que per primera vegada sentia dintre
meu una miiiiiiiica de curiositat sobre anar a classe (al institut era la
típica tontaka passota que es dormia a les classes i es creia guay, a la
universitat la realitat és que vivia en un empanament permanent i els profes (la
majoria del segle passat) no ajudaven a que despertés). Així que la meva vida
estudiantil ha estat anar passant, simplement anar passant...sense tenir cap
vocació concreta, sense interessar-me res especialment (a la gent “normal” li
deuré fer una mica de pena, però tranquis, sempre m’he considerat una tia amb
sort: a qualsevol moment se’m podia aparèixer la verge i dir-me: eh! Tu has
nascut per fer això...encara estic esperant amb il·lusió). Bueno, la qüestió és
que dilluns m’esperaven quatre hores i mitja de classes de pedagogia. I mira,
potser perquè els meus pares són pedagogs o perquè era algo així alternatiu al
que havia estudiat fins ara, tenia fins i tot, “ganes” (quina paraula més maca
i difícil d’aconseguir a vegades)...Però pfffff.................Vaja xascasu. I
no per el contingut, sinó per el profe, que per no ser, no és ni pedagog (què
això no és lo important; jo defenso que no existeixen etiquetes: un venedor de
patates pot tenir molta més pedagogia que
un llicenciat). En aquest cas no. El profe, que és professor de química en un
institut (i mil coses més que no va parar de repetir-nos) se li veu molt bona
persona, però no...no encaixa. Sabeu quan no, no? Quan esperàveu algú que les
paraules se li escapessin soles, d’aquelles persones que diuen
veritats/realitats súper obvies però que quan les diuen ells et preguntes com
has estat vivint tant temps sense plantejar-te allò. Però no. Podria dir que
van ser quatre hores i mitja igual de dures que una classe d’una hora i mitja
de literatura medieval amb una profe que va néixer en aquella mateixa època.
(Profe, si per alguna casualitat de la vida acabes llegint això i et sents
identificat, segur que no ets tu ;)). Com pot ser que algú que precisament està
ensenyant a ensenyar (educar, potser millor) sigui el clar exemple de com no
fer-ho i tenir alumnes d’entre 23 i (número inespecífic.)..tan desmotivats.
Però vaja, no tot
va ser tan negatiu. Lo millor va ser un vídeo que es veu que es súper conegut i
reconegut i divulgat i de tot, però que jo, com bona ignorant que sóc, no tenia
ni idea de la existència. És una reflexió sobre lo inútil que és el sistema
educatiu actual en una societat com la nostre. La meva opinió és tan utòpica
que és ridícula fins i tot per mi. Però no puc evitar, en aquest moment de la
meva vida, pensar així (potser d’aquí 4 anys, 10 anys o 3 dies penso un altre
cosa totalment diferent, sóc així): Hi hauria d’haver una revolució tan
radical, ni assignatures, ni avaluacions, ni escoles (tot mentira)...Formar a
persones amb valors (“quins valors” seria la qüestió xungui), formar a persones
que a la llarga i quan ells es sentissin preparats (sense pressions) es
formessin, treballessin...l’objectiu seria intentar descobrir, intentar
provocar, intentar generar aquell sentiment de consciencia de societat i que
per ells mateixos fessin les coses. No "perquè toca”, com m’ha passat a mi.
Ara em toca fer el màster. Pues aquí estic.
Sé que segurament no estic dient
res que abans no hagi dit algu very important. També sé que és impossible i en
el fons per molta gent una gran tonteria, però els pensaments no es poden parar
(si no hi ha algu que et digui “nena, t’estàs passant”, però i què? Ahir el meu
pare em va dir que m’havia d’aclarir. D’aclarir perquè, i lo guay que és saber
que pots canviar d’opinió i dir tonteries a saco paco i que (en el fons) no
passi res (sempre que no diguis que vols matar a la veïna del 5è perquè no et
deixa dormir, clar (eh aquí la importància de transmet-re (bons) valors)).
Mireu el vídeo
que mola molt, que el tio a part de ser un crack, té un il·lustrador que encara
ho és més.
Diuen que un mal inici és "presagi" d'un bon final, esperem que sigui així... :-)
ResponderEliminar