Per què no?

Després d’un temps pensant si obrir o no un blog d'aquests, avui 16 d'octubre, un dia qualsevol, sense pensar-ho gaire m'he dit: "Vinga Maria, que a la llarga pot ser com un diari de les frikades que pensaves quan tenies 24 anys." I m’he súper animat. Però després he pensat una mica més i m’he preguntat: “Però que lenyes has d’escriure tu en un blog si gairebé no tens ni idea de res, no tens cap afició que mostrar al món, ni sobresurts en res especial” i m’he casi rajat. Però ha tornat la Maria optimista: “Va Maria, encara que només sigui per comentar les cançons que t’emocionen en aquell moment”.

I aquí estic. La veritat és que no sé molt bé de què anirà aquest blog. De llibres, de música, de pel·lícules, d’experiències, de sensacions... Suposo que de mi. De la meva manera de veure la vida. Que no és res original, ni exclusiva, ni reveladora, però és la meva. Potser és un intent de posar en ordre pensaments i perquè no, compartir-los (encara que només sigui amb la meva mare, que segur que és la única que em llegirà, jajaj).

Doncs res, amb aquest breu intent d'explicació del blog dono per bona la primera entrada (que espero que no sigui la última o la penúltima, que coneixent-me és molt probable).

Em despedeixo amb Amaral, que li dedicaria totes les entrades del blog. Ha estat la banda sonora d'aquest últim any. L'he escoltat tota la vida, però no és fins fa poc que les seves cançons m'emocionen especialment.

Y yo quise cambiar el mundo 
y, tal vez, ese mundo me cambió 
Y hay noches que me hundo entre la nada 
Para alcanzar la misma conclusión:
“No soy ninguna santa”, porque a veces me pierde el corazón...
"Te pasas de la raya", eso es lo que me dice la razón...