Torpe

Jo, com molta gent, sóc torpe. Molt torpe. És a dir, d’aquell mena de persona que no és neta en plan...polida. La típica que quan a parvulari ens feien pintar l’interior d’un arbre amb un tronc súper gordo de color marró per tenir espai i no sortir-se de la ralla, jo, em sortia de la ralla. La típica que quan a primària ens feien desenvolupar la nostre part més creativa fent collages, li sortia una guarrada amb totes les lletres, on només s’apreciava el pegament aquell asquerosillu barrejat amb trossos de revistes encara més asquerosilles i que quan l’agafaves ja se’t quedava a la mà durant una setmana. La típica que si escrivia en un paper blanc sense la “pauta” aquella que enganxàvem amb un clip al darrere, les frases se li anaven caient cap a baix..i cap a baix..i alguna cap a dalt..i més cap a baix..La típica que a l’institut mai escollien per passar les coses a net, perquè...no. La típica que a la universitat si dos del grup anàvem a classe i dos no, mai era a tu a qui demanaven els apunts (ells s’ho perdien tss.) Com m’hagués agradat (i com m’agradaria) ser una mica més hàbil i ordenada i neta i polida. I fer el llit i que no sembli que l’ha fet un nen de quatre anys (Com ho fa alguna gent perquè els hi quedi tan, tan, tan perfecte?). El meus pares quan era petita, i ara el Luis, sempre em diuen el mateix: No t’hi fixes. Serà qüestió de concentrar-se. Però jo us juro i perjuro, que vale, a vegades no m’hi fixo, però com tothom, a vegades. Però d’altres sí. I no me’n surto. Sóc torpe, guarrindonga, empanadeta...però normalment feliç eh (que consti).

Bueno, la qüestió és que encara que semblés difícil que arribés als 18 sense cap trauma i aparentment normal, vaig arribar. I amb els 18, la pressió de treure’m el carnet de conduir. Maldito (sí, perquè maleït em sona massa maricuxili) moment en que un s’ha de treure el carnet de conduir. I jo encara no ho sabia, és més, tenia il·lusió (suposo que com tothom), de que seria una màquina al volant, la típica tia sexy que conduiria de puta mare, que imposaria respecte, que trencaria el mite de “las mujeres al volante...vaya peligro”...però no. Ai Maria...com vas arribar a pensar, que tu, que no sabies ni pintar un tronc sense sortir-te de la ralla, series capaç de trepitjar el embrague i canviar de marxes (¿¿a l'hora??)? Com vas arribar a pensar que en una pujada sabries quin és el moment exacte de baixar el freno de mà, posa primera, accelerar i...que no se’t calés. Què sí. Que ho fa la majoria de població. I què sí. Què ja sé que és pràctica. I que sí. Que al principi a tothom li passa. I què sí. Què tothom té una llarga llista d’anècdotes de les primeres vegades que va agafar el cotxe. Però no. En el meu cas, el grau de “torpeza” que ja tinc genèticament implantat a les venes, a l’hora de conduir és multiplicava per infinit (i mira que em deia: Maria, fixa’t, concentrat, si ho fa tothom, tu també lenyes, que ets torpe, però no tant...però sí). I no, amb la pràctica no millorava. Fins que era tal l’angunia que em provocava només pensar que havia d’agafar el cotxe i trepitjar l’embrague i canviar de marxes, que preferia tornar caminant a la 1 de la matinada a casa.

I van passar dos anys. Dos anys en què em vaig comprar un ciclomotor, d’aquests que vas a 50 per hora, però que no tenia marxes i què només havia de girar una mica la mà i...ROOM! I ja podia estar al Everest que si jo girava una mica la mà, la moto pujava..Era feliç. Però...vaig anar a viure a Barcelona. I per tornar a casa feia una ruta turística per la N-245: Gavà, Viladecans, Sant Boi, Cornellà, Hospitalet...i Sants. Un trajecte que per la C-32 són 18 minuts, jo, per ser torpe: 45-50 (depèn dels semàfors de la carretera de Collblanc, snif). Arribar a casa a les 2am, i aixecar-te a les 7.30 per anar a classe...i jo pensava: Estic boja. Fins que vaig trobar la solució definitiva (i mira que era fàcil, ja podia haver-ho pensat abans...així sóc jo, torpe i lenta): UN COTXE AUNTOMÀTIC.  

Gent què com jo (que sé que hi ha molta, moltíssima) que creia que no conduiria mai a la vida, que no és que tingui por a la circulació, sinó que és simplement torpe o no se li dona bé el canvi de marxes o és tan vagoncio que li fa pal...cotxe automàtic i a fer quilometres. Que com vaig escoltar l’altre dia a Melendi: “No exsiste destatre que no arregle cualquier sastre” (Que a veure, ser torpe tampoc es un gran desastre, una gran desgràcia, però ser-ho a la carretera, sí que ho pot ser sí). Així què, hi ha molts problemes en aquest món inabordables, incomprensibles, sense aparentment solucions efectives...Menys mal que de tant en quan, tens algun més normalet (encara que triguis 3 o 4 anys en trobar una solució simple, simple i lògica), i te’n surts i te’n alegres de tu mateixa (perquè no?). Què com diuen els Manel: I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim. 

Disposats afrontar els 45 minuts amb il·lusió, sempre amb il·lusió!

El primer dia, després del primer trajecte: Sants-Cornellà (mai ho oblidaré ..snif (sí, sóc friki)).