Avui és un d’aquells dies que inconscientment,
des de fa uns anys, sabies que algun dia arribaria. Quan vaig decidir estudiar
filologia hispànica (sí, perquè suposo que ho vaig decidir, encara estic
intentant recordar el moment...) sabia que tornaria. I ha sigut avui.
La tornada al insti. Primer dia de pràctiques.
I havia de ser justament la setmana que s’estrena Ocho apellidos catalanes. Que aquest matí amb tota la desesperació
de portar les ungles netes (perquè la meva mare diu que és importantííííísim portar
les ungles decents per ser (o semblar en el meu cas) una persona decent, i
clar, el primer dia de pràctiques...ejem) me les he hagut de tallar al cero de
la merda que tenia, però merda, merda eh, que ni amb un sacamerda d’aquest que venen al Schlecker he pogut fer res, snif. Bueno, doncs després de patir un
infernal cap de setmana en el cine (d’això ja en parlarem més a fons...molt
fort i molt rarete aquesta epidèmia per els cognoms),
me n’he d’anar a dormir pensant que demà serà un matí especialito.
I arribo amb les meves ungles tallades a cero,
pensant com lenyes havia arribat jo fins al punt d’estar a un minut d’entrar a un
institut a fer unes pràctiques de res. Mare meva. Què lenyes he d’ensenyar jo
encara em pregunto. Però no m’he rajat ni he fugit corrent. No. allà estava.
Amb la meva compi. Les dues rossetes, amb ulls blauets, súper mones, a la porta
del que serà la nostre primera, i per tant, una de les més importants
experiències professionals de la nostre vida. Començar a veure l’institut des de l’altre
banda. Quina por quan et dones compte de que si tornessis a ser alumne, encara
et seuries a l’última fila, com sempre, per mig dormir dissimuladament.
El que més il·lusió m’ha fet, sens dubte, ha
sigut posar un altre cop la cadira sobre la taula quan ha sonat el timbre de
l’última hora. Quants records. I ara, a la realitat: que en una hora comencen
les meves set hores laborals reals de palomitera,
taquillera, dona de la neteja... que això sí que és pedagògic.
(continuarà...)
 |
| 4t ESO, Gavà. (2006-2007). |
Molt bé!!! Ara a veure els "toros" des de dins... :-)
ResponderEliminarPer cert recorda "ha sigut" no, "ha estat"... ;-)
Les ungles, el cabell, les sabates, el mostacho... tot suma, jajajaja!!! Però el més important és la teva valentia a enfrontar-te a nous reptes i segura estic que ho has fet amb molta dignitat i sentit comú, que a la fi és el que et fa ser tan
ResponderEliminarinteressant.
Hola Maria siento no comentar nada de lo que escribes y que leo asidua-mente, me siento culpable pq me parece que es como entrar de puntillas en tu casa y después de mirarlo todo, salir sin tocar nada para que no se note que he estado ahí, no es esa mi intención , la verdad es bien diferente y es que desde el primer día que te leí me quedé enganchada a tus pensamientos, me encanta como escribes. Con tu permiso seguiré paseándome aunque sea de puntillas por los pasillos de tus pensamientos escritos
ResponderEliminarFeliz Navidad, un abrazo
Magablanca! Yo encantada!! Para eso los comparto!
Eliminar¿Nos conocemos por casualidad? No asocio el nombre con ninguna cara! Si no es así me da igual eh! Solo es curiosidad!!
Un abrazo
Nos conocemos, soy Pili amiga de Doris , además conozco a tu madre y a tu padre a través de mi hermano que es discapacitado intelectual, yo te conozco a ti más que tú a mí , jeje
EliminarHola Maria siento no comentar nada de lo que escribes y que leo asidua-mente, me siento culpable pq me parece que es como entrar de puntillas en tu casa y después de mirarlo todo, salir sin tocar nada para que no se note que he estado ahí, no es esa mi intención , la verdad es bien diferente y es que desde el primer día que te leí me quedé enganchada a tus pensamientos, me encanta como escribes. Con tu permiso seguiré paseándome aunque sea de puntillas por los pasillos de tus pensamientos escritos
ResponderEliminarFeliz Navidad, un abrazo