Marujonear

Després d’un mes pujant les meves frikades per aquí, m’agrada que el text que més s’ha llegit (i amb moooooooolta diferencia) fos el del Luis. Això demostra una mica el que sempre dic, ens agraden els cotilleos. Les històries personals. Les histories boniques. I les no boniques. Però personals. I si es d’algú proper, millor. I si es d’algú no proper, però que coneixes una miqueta, així de vista, doncs guay. I si és d’algú que no coneixes de res, però la historia té tela marinera, doncs també em val.

Perquè el millor que podem fer és acceptar que ens agrada cotillear. A tots. Dones i homes. A veure, com sempre, no m’agrada generalitzar, així que segur que hi ha moltes persones que passen de tot i no els importa una merda el que facin els altres, i tindran una vida interna pròpia tan súpermega interesant que els sobre i els basta. Però després estem les persones més corrents, aquelles que un bon cotilleo en fa una mica més feliços aquella tarda. Les que sí, acceptem-ho, ens agrada comentar. Que a veure, l’únic problema que hi ha és el de sempre. La tradició ens ha fet creure que cotillear és dolent. De marujonas. Ejem. No. O bueno, sí. Però llavors tots som marujones. I què? Canviem paradigmes. Ensenyem a ser bons marujones. Perquè marujonear no vol dir alegrar-te de les desgràcies dels demés (som humans, a vegades, sense voler (sempre sense voler) el nostre cos se’n alegra (ell eh, nosaltres no)). A mi m’agrada comentar quan passen coses dolentes, però sobretot quan passen coses bones. I parlar-ne sense tenir ni idea. I imaginar possibilitats. I inventar tot el que em doni la gana. Però eh. Sempre sabent que estàs cotilleant i deixant clar als teus contertulians que el que dius són suposicions. Però què divertit és fer suposicions. I està demostrat. Perquè ho fem. I si ho fem és perquè ens divertim. I perquè hauríem de deixar de fer-ho si ens diverteix a la majoria? Com sempre, acceptem-nos. Si ho fem, ho fem. Si ho fas tu, ho farà ell i ella i l’altre i el veí del 5è. Per tant, tranquis. No tots els humans som males persones, gent indecent, sense sentiments, que ens alegrem de les desgràcies del demés. No. Això és el que ens volen fer creure (qui? No sé, els polítics va, que sempre tenen la culpa jajja). No. No. No. Parlem perquè som essers sociables (la majoria). Comentem perquè tenim esperit crític (bo o dolent o regular o inútil, però tenim). Per tant, hauríem de controlar l’impuls que tenim “d’enfadar-nos” quan sentim que algú ha estat parlant de tu. Si ha parlat bé està clar que no t’enfadaràs (o sí, hi ha gent per tot). Però si ha parlat malament, tampoc. A veure quan entenem que avui em pots caure bé, però demà no, i demà passat ja no et puc ni veure, però la setmana que ve em sembles una persona súper interessant. I sí, pot passar. És normal (què és normal i què no?). Perquè no? Les opinions canvien com els pensaments que tens. I si estem desperts 16 hores al dia sense poder posar pause al cap, mare meva les vegades que es pot canviar d’opinió. I que cap sigui la bona. Totes ho són. Per tant, a veure si m’explico. Que encara que jo alguna vegada hagi parlat malament d’algú, no vol dir que no em caigui bé, que no l’estimi, que no l’admiri, que ja l’odiï per sempre més, que ja no se ajuntará conmigo nuncamais. No. No hem de ser tan radicals. Parlem, comentem, jutgem, siguem conscients que ho fem, però siguem conscients també que no som tan dolents. Què qui ho fa, no ho farà sempre per fer mal. Pensem així encara que en molts casos no ho sigui. Però si algú ho comença a fer i a creure una mica més en les persones encara que sigui difícil, ja serà un pas. No deixeu de parlar-vos perquè parlin de vosaltres. Que ens agrada i sempre ens agradarà. Acceptem-ho i parlem sense por a ser pillats. Perquè si som pillats què? Tu també ho fas. Jo ho faig i segueixo estimant. Jo he fet l’exercici de saber que ho fan amb mi i seguir estimant. Perquè cotillear, perdonar i ser conscients que les opinions venen i van et fa la vida més simple. I més fàcil. Almenys a mi.

No sé si m’he explicat.

(perdó també per totes les faltes, però en sé poc, i de català encara menys, ho sento pels que sou sensibles en aquest aspecte).