Sense vergonya: La Mafalda a l'esquena.

Sempre he tingut la sensació d’haver donat la imatge de filla que dóna “poca feina”. És a dir, de portes cap a en fora, qui no ha crescut o conviscut amb mi durant els meus 24 anys, pot pensar que he estat una bona filla (a més, els hi faig un montón la pilota pel fasebuk, ara per aquí...). I bueno, si ara giro el cap i faig un balanç, la veritat és que una mica avorrida sí que he estat, sí. Però no ens enganyem, algun mal de cap també donava (i dono) de tant en tant als meus pares. Mal de caps d’aquets que passen ràpid per això, sense cap drama (excepte quan vaig suspendre Anglès, d’això ja parlarem a un altre entrada...). Estudia. Ordena l’habitació. Estudia. Ordena l’habitació. Estudia. Treu al Magnum. Estudia. Ordena l’habitació. Estudia. Estudia. Ordena l’habitació. I així fins avui dia (encara que ara el discurs ha canviat una mica: menja bé, descansa, menja bé, descansa (i de tant en quan: estudia)).

Mai he estat de beure, ni de fumar, ni de sortir a petar la nit, ni de mentir (en excés...) ni de fer totes aquelles coses que segons la societat? les lleis? les costums? Els paradigmes? estan mal vistes. Considerades males costums, mals hàbits, però que (gairebé) tothom ha fet, fa i farà. I si ho fan, serà perquè molarà (O no. O com ho fa tothom s’ha de fer i punt i la rebel hauré sigut jo per no fer-ho? Ai, no ho sé.).

I Bueno, ara em pregunto d’on ve l’actitud de ser o haver sigut a vegades tan políticament correcte (en alguns àmbits eh, en altres he sigut i sóc lo més mal educat que et pots tirar a la cara, ho reconec). Però com he dit més a dalt, la sensació de nena poc problemàtica ja m’acompanyarà en descripcions futures que els meus pares puguin fer als meus fills. I una de les raons (que segur que és la més bàsica i comú del món mundial) és la d’actuar segons les conseqüències que comportin per els teus pares les accions o fets que fas. Quina cosa més tonta pensareu. És veritat. Actuar condicionat pel que pensin els teus pares és lo més normal del món, i més quan tens 14 anys que depens dels 20 euros mensuals per comprar-te galetes Principe cada tarda...Però crec que no era conscient (sinó hagués fet el que fos por treure algun excel·lent en el meu currículum escolar). És a dir, una mica segur que sí. Jo estimava (i estimo, clar) als meus pares, però no crec que per aquells temps penses tant si el que faria tindria repercussió positiva o negativa en ells, i si estarien orgullosos de mi o no (almenys no me’n recordo de pensar-ho). Era una adolescent normal. Capficada en els meus rotllos raros. Intentant encaixar amb els altres i amb la societat. Com tothom.

Fins que amb 22 anys em vaig plantejar fer-me un tatuatge. Just allà vaig ser conscient de la important que era per mi les reaccions dels meus pares. I no per si s’enfadarien o no. Ja vivia sola i podia fer el que volgués (ehem). Sabia que no. Sinó per si allò era “defraudar-los” en algun sentit. Fer algo que per ells no tenia (ni té) cap sentit. Fer algo que ells no entenien. Ni aprovaven, ni res de res. És més, per ells era una de les coses més tontes que un es podia fer. Que després la gent té problemes per trobar feina. Que després la gent s’arrapenteix. Que és per tota la vida. I clar, tenen raó, però això són pares. Però me’l vaig fer. Total, un tatuatge no és tan greu. I quina sensació més rara. I no perquè fa mal. Perquè sí.  A mi em va fer mal. Sinó per lo altre. I del som el que estimem al peu, va venir el ben provat a la mà i després a vegades ens en sortim i com no: la Mafalda. I què va passar? Res. Mirades de: estàs com una cabra més ens dóna igual el que portis al teu cos, segueixes sent la nostre filla friki, mai seràs rebel. Com ho saben. Si és que ho saben tot. Per molt que pensis en les conseqüències. Sempre passa el mateix, en el fons: RES.

I com sempre penso i penso, i penso: o quins cracks els meus pares que van aconseguir que fos “normaleta” socialment parlant i actues “correctament” pensant que ho feia per mi, però en el fons era per ells. O que senzillament era i sóc així d’avurridota. Però una avurridota amb una pedazo de Mafalda a l’esquena ts!!!!!

Serà de friki, però és moníssima!