2015...2016

Balanç i propòsits; què tipicorro...però mola.

Des de fa uns anys sempre demano el mateix per l’any següent: què sigui (almenys) exactament com el que se’n va. I sempre es compleix. No sé si és perquè des de fa uns anys intento no separar-me gaire del verb valorar. Valorar el que sigui. Qui sigui. Com sigui. Donar valor. I ves per on, em surten uns anys que superficialment sembla que només hagi estat venent crispetes, però si hi busco una mica més, trobo experiències, fites, viatges, persones, moments que recordaré ja per tota la vida.

Encara que es facin evidents en molts dels meus escrits les crisis existencials, el desencant amb aquesta societat i vida que creiem lògica i “normal”. Encara que em pregunti el perquè de tot i no creurem cap resposta...encara crec. Crec en els sentiments que em provoca la música, crec en els diumenges a les 9.30-45 i els postres de hojaldre i xocolata, crec en les migdiades, crec en els dimarts entre crispetes canviant el món, crec en els dies lliures i...crec en els matins amb tu. 2016, com sempre: sigues millor per les persones que realment sí que ho necessiten, per mi, de moment, pots ser exactament igual que l’anterior.

"Y yo quise cambiar el mundo y, tal vez, ese mundo me cambió. Y hay noches que me hundo entre la nada para alcanzar la misma conclusión: “no soy ninguna santa” 

Porque a veces me pierde el corazón. "Te pasas de la raya": eso es lo que me dice la razón."

I com no, també crec en Amaral.