Buf!

Setmanes que no vols que comencin però tampoc vols que acabin. No és la primera vegada des de que va començar el curs que arriba el dilluns i no sé si vull que passi ràpid o quedar-me per sempre pensant: buf, quina setmana!, però que es quedi en això, en pensar buf! I no fer res.

Jo no necessito superar-me. No sóc ambiciosa. Pot sonar tòpic també. Però crec que és la realitat. Com sempre tot és qüestionable, potser jo penso que no, però en el fons sí. Qui ho sabrà?. Mai m’ha preocupat treure bones notes. Mai m’ha preocupat gaire no saber. Si m’impressiona la gent que té tants títols i reconeixements no és pròpiament per els títols i els reconeixements, sinó per la voluntat que tenen. Voluntat constant. Perquè hi ha dies que ets pots flipar i pensar que tens energia i ganes per fer deu mil milions de coses, però eh, la vida et posa al seu lloc, i al dia següent vols enviar-ho tot a la merda. I és normal. Perquè la vida no està dissenyada per viure-la sempre en la mateixa línia, els mateixos interessos, les mateixes il·lusions. I no parlo de etapes. Parlo de dies. Per això admiro, amb totes les lletres, aquelles persones que han aconseguit tenir un somni, una meta, un objectiu en aquesta societat i que mai han defallit. Que no hagin trobat res que els pogués fer tremolar (transformar) pel camí. Felicitats! Doneu-me una mica de voluntat. Del que sigui. Perquè després estem les persones que no tenim cap objectiu clar, que no volem ser metges, ni astronautes, ni advocats, ni perruquers, ni oculistes, ni comprar-nos una casa amb jardí...o sí. O un dia volem ser astronautes, però al següent advocats, i al següent perrofalutis. Ai, els somnis. Ai, les decisions. Ai, la voluntat. Ai, els dilluns que pesadets que són. I jo també.

Apa, un altre súper xapa existencial, però que hi farem. Millor fora que dins no?

Aquesta foto, ara per ara, és la millor imatge del món mundial. Jesse Pinkman forever. A tomar por culo. Però sempre amb sentiments. Sempre.