JO NO VOTO

JO NO VOTO.

I ara és quan tothom se’m tira a sobre. A veure com ho explico perquè almenys algú, encara que només sigui una persona, ho (m’)entengui. Jo no voto. I ara explicaré les meves raons. Meves. Segurament seran les més estúpides del món mundial. Però són les meves, qui vulgui què les respecti i qui no, doncs no.

Jo no voto. Per què. Perquè jo no crec en el sistema. Ni en la democràcia. Ni en res de res. I ara és quan em dieu: “Però i tots els que han lluitat i caigut per poder votar?; I tots els que es van sacrificar per acabar amb la dictadura? Però vota almenys perquè no surti el PP!; Però Maria has de votar!!; Però Maria...Però...Però...”. Sí. Teniu raó. En tot. Però encara hi així al meu cos (cap) no li surt. Jo jugo i no jugo. A veure si m’explico. Jo jugo perquè per collons he de viure. No em suïcidaré. I he estudiat, treballo i pago impostos. I m’agrada el que m’han ensenyat que m’ha d’agradar, compro el que m’han ensenyat que he de comprar. Però no crec que pensi el que m’han ensenyat a pensar. Jo jugo, però no crec en el joc. No crec en aquesta vida. No és que no cregui en aquests polítics en concret, no. No crec en res. Que els nostres avantpassat fossin esclaus, visquessin guerres, patissin dictadures són bones raons per valorar la democràcia. Però no. Ara vivim en un altre presó. La econòmica. Jo no sóc lliure. Jo depenc d’un treball per el qual hauré de dependre fins els 65 (com a mínim). Això no és llibertat. Encara que t’agradi. I és estrany pensar en una vida o societat diferent a l’actual. Tan diferent que és absurda fins i tot plantejar-la. Què és utòpica. Que si hem evolucionat fins arribar com estem ara serà per algo i què per tant, serà la lògica. Doncs jo no li trobo el sentit.

Jo no sé de política. Jo no sé d’economia. I la trista realitat és que tampoc faig l’esforç per aprendre. Tot mentida. Dades i dades que...quin Déu diu què són reals. Pf. M’avorreix. Jo seguiré jugant hipòcritament. Jo seguiré jugant calladeta perquè la gent no em miri com una boja. Jo seguiré jugant i gaudiré del joc sempre que pugui. Jo seguiré jugant però no participaré mai en les regles del joc. Que si tothom fos com jo encara estaríem descobrint com és fa el foc?  Segurament sí. Però i lo guay que estaríem allà, intentant fer foc, despullats i sense haver d’entrar a les 17.15 d’un diumenge a treballar sabent que si no vas et poden fer fora de la partida. Llibertat?

Potser no sempre serà així. Potser algun dia canvio radicalment d'actitud. Potser algu o algú em provoca una motivació diferent. Mai se sap i mai diguis mai. Com sempre: todo fluye y nada permanece.