Quan la loteria era que arribes el dia 22

Hi ha dates que són importants perquè així ho marca la història però que a tu no et diuen res. I després estan els dies que de veritat han sigut importants a la teva vida. Aquells que encara ara pots recordar una miqueta lo feliç que eres quan ja senties que s’apropava. El 22 de desembre. Quin dia més important. 

Jo quan era petita ja començava a estar nerviosa quan a la llibreta posava el mes “12” a la cantonada: “1-12-2003”...buf! El somriure se m’escapava...i me’n recordo, perquè us juro que me’n recordo, de lo friki que era (i sóc), que anava a buscar els folis on a la cantonada estava escrit “17-09-2003” i em reia de mi mateixa i de lo pringada que era en aquells moments...(he de reconèixer que encara ho faig). Bueno, la qüestió és que el 22 sempre ha estat un d’aquells dies esperats, desitjats, anhelats, somiats...fins que va arribar la maldita tradició de fer l’amic invisible amb tota la classe. I fer-ho clar, l’últim dia. Llavors per mi aquella màgia que envoltava el dia 22, despreocupat, sense pressions, amb aire de llibertat, de poder estar empanada (més encara) tot el dia perquè era l’últim, es va convertir en: ‘merda, demà és dia 22 i m’ha tocat a Don Pepito que és amb qui menys parlo de classe i no sé què li agrada i són les 20.00 de la tarda i no li he dit a la mama i no he comprat res i haurem d’anar al Xino a comprar-li lo més lleig del món mundial i serà el regal més cutre i segur que no li agradarà i em farà vergonya dir que és meu...i maldito dia 22.’ I sí, anàvem al Xino del carrer Maragall i després de fer tres km pels dos passadissos de 10 metres, compràvem lo primer que havíem vist. I l'endemà tots en rotllana i cadascú amb el seu regalet del Xino del seu barri. I jo que no veia el moment de què li toques a Don Pepito per treure’m la pressió, i gaudir, per fi, com Déu mana, del 22 de desembre. 

22 del 12. Estar feliç perquè saps que seràs feliç. I era difícil no imaginar-te gaudint durant les dos setmanes que quedaven per endavant. La sort de ser nen. La sort de ser nen en una família que pot i que vol. Avui també és l’últim dia de classe d’aquest any, i ves per on, hagués firmat a qualsevol lloc per haver tornat a sentir l’angúnia de comprar el regal a l’últim moment, de tornar a sentir que seria el més cutre, de tornar a veure com l’obria ara un Don Pepito més crescut, i de tornar a sentir que ja havia passat el moment més dur i de més responsabilitat fins al 8 de gener. 

22 de desembre per sempre.