Ahir, literalment, vaig arribar plorant a la feina. I no plorava per la
feina, crec. Plorava per tot i per res. “Es
el estrés, cariño”, em deia la Katy. “Me
he dejado el polo...y no me he puesto sujetador: mirad” i ala, lis ensenyo
las domingas libres al mig del cine. I un esclat de riure. I entre llàgrimes i
riures em vaig animar. Em vaig treure l’abric i vaig començar la meva jornada.
I no sé perquè estava tranquil·la. Quatre
companyes i un company; quatre amigues i un amic. I una tarda de
diumenge. Mirades que t’animen. Converses que tranquil·litzen. Riures que
esperancen. I persones que es converteixen en família. Ells no ho saben però
els hi dec que molts dies negres es converteixin en verds. I poc a poc, com
sempre. Que la vida és el que vivim fora de la barra. Però és inevitable que a
la barra hi hagi vida.
Bluemonday.
Al final el blog serà "mi vida en el cine"...
Hi ha dies que sembla que tot sigui mentida, i potser ho es, i tens ganes de desaparèixer, però no desapareixem, i la cosa es calma i mentre ens pensem com desaparèixer, aquelles mentides, que potser ho son, ja no és tant important si ho son o no, i algú o alguna cosa et despista, somrius, i la vida et torna a arrossegar...
ResponderEliminarPer sort "la vida tiene podeeeeer"... :-)
No és menys veritat allò que no es mentida, però ho sembla
Kissassos carinyota