ELS QUINZE

Ahir em tocava treballar 9 hores i mitja totalment sola. Però sola sola eh. Que ni clients venen els dimarts. Gairebé. Perquè us feu una idea: un dissabte normalet solen venir unes 1500 persones, doncs un dimarts normalet solen venir unes...60 persones. Normal que estigui sola. Bueno, la qüestió és que, lògicament, com estic treballant, no puc portar un llibre i llegir; no puc portar el mòbil i tafanejar; no puc estar empanada i empanar-me...doncs què faig normalment? Doncs tot el que he escrit amunt, però dissimuladament. No és broma, a veure si per casualitat això ho llegirà algun jefazo i s’ho creu i em ve a espiar i al final acabo al carrer. No. Ningú vol això. El que normalment faig, com a treballadora eficient que sóc, és netejar. I què implica netejar per desgràcia del meu cap? Doncs pensar. Pensar durant 9 hores i mitja totalment sola. Mare meva. Ja us podeu imaginar les bogeries, els traumes, els deliris que poden passar pel meu cap mentre trec el sucre de les urnes. No m’estranya que estigui tan boja. Qualsevol en el meu lloc li passaria...i ho sabeu. Així estem tots en el cine.

Doncs ahir entre urnes, sucre, paper i multiusos vaig pensar. I pensant, pensant...vaig creure haver arribat a una resposta. A una resposta però que no té cap pregunta. És a dir, una mica sí. Però no una pregunta explícita. Sinó una qüestió curiosa que a vegades em passava pel cap. I com sempre, després de pensar-hi...vaig tornar a pensar sobre el que estava pensant (sí, sí, sóc pesadeta, ho sé): Joder Maria, com et sorprens tant d’algu que segur que tothom ja hi ha arribat fa temps. Doncs jo, quan hi arribo sola, quan just ho entenc, se’m queda una sensació de tranquil·litat. I és que a vegades em preguntava perquè tothom recorda tant els quinze anys (fins i tot Serrat). Els amors dels quinze; les persones del quinze; els moments dels quinze; el món és més món quan tothom té quinze; l’única vida real és els quinze. Qui diu quinze, diu tretze, catorze o setze. I ahir ho vaig entendre. I mira que hi reflexiono vegades eh. I mira que ja ho diuen els que són més ràpids que jo. I mira que ho hauré llegit a milions de textos. Però mira i miro. I res importa i res agafa significat fins que tu no ho entens o no ho vols entendre. Que les persones amb qui compartia la vida als quinze no eren millors a les d’ara. Que l’amor que sentia als quinze no era més real que el d’ara. Que les experiències que tenia als quinze no són més autentiques que les d’ara. Simplement, senzillament, únicament, les recordo -recordem- amb tanta melancolia o amb el que sigui, perquè potser és l’únic moment de la nostre vida on som massa nens per ser adults i massa adults per ser nens. I el “jo adult” està tan lluny que ni l’olores. Que si ets llest, vius sense realitats imposades per l’edat. I això és difícil que torni. I viure sense realitats imposades, que no vol dir condicionades, és gairebé el paradís. I si a sobre és quan comences a entendre sentiments, sensacions i a tu mateix, és normal que sigui difícil d’oblidar. O no. Com sempre, visca la relativitat, la diversitat, els diferents punts de vista i...els quinze!!!!