Escoltant...

Escoltant: Simplement - Blaumut

Tinc tantes ganes d’expressar que tinc por de després sentir-me buida. O despullada. Què importa. Si em quedo...ja m’ompliran. I em vestiran. No?

Tinc tantes ganes d’expressar que el soroll del teclat em cansa i em calma a la vegada. Tinc tantes ganes d’expressar que potser en dos dies escric tot el que podria escriure en un any sencer. O en dos. O en tres. O per sempre.

Tinc tantes ganes de no dir res i dir-ho tot que ho vaig a fer. Per si a cas. Que més dóna. Hem après que el temps no torna. 

Per tant dic. O escric.

Escric Gràcies. A vegades no calen. A vegades sí. A mi m’agrada donar-les sempre. Perquè no costa. I si costés, també ho faria.

Em sento com si tingués 70 anys i ja valorés tot el que hauria de valorar. Però això ja em passava abans. El que potser no em passava és la necessitat de dir-ho i repetir-ho. Jo ja tenia 70 anys quan vaig complir 20. Potser sona una mica prepotent. És veritat. Què coi hauré viscut jo per creurem que ja ho he viscut tot. Doncs res. La realitat és que no he viscut res. I ho he viscut tot. Perquè tot ho he valorat. Des de la cosa més insignificant com la frase d’una cançó. Des de la cosa més gran com l’amor dels meus pares.

Potser hauria d’haver anat més poc a poc. Encara em queden anys per no entendre. Per creurem el melic del món. Per això jo tenia un somni a vegades. Un somni que em salvava. I encara em salva.

Escric i reescric Gràcies. A les persones que em fan sensible. Sobretot vosaltres, papas. Potser a la llarga m’equivoco. Potser sóc així perquè sí. Però tots sabem que no. La música m’ha ajudat. Els llibres m’han ensenyat. I vosaltres, vosaltres m’heu salvat. Encara no us entenc. I sé que quan més passi el temps, menys ho faré. Per això us vull recordar, de moment, com ara i com abans. Una mirada de incomprensió, una paraula d’ànim i una abraçada per sempre.

I no patiu tant, que al costat tinc una persona que plora des del dia que ens vam estirar per primera vegada els dos en un llit. Llàgrimes sinceres que encara guardo. Per quan se’m oblida. Per quan el miro i no el reconec. Per quan em miro i no em reconec. No patiu tant, que ell em recorda i s’inventa raons per fer-me sentir la persona que mai seré però que em fa sentir bé.

No patiu tant ningú. Que el patiment no porta enlloc. I el lloc on hem d’estar no existeix. Perquè no existeixen els llocs. Existiu vosaltres.

“Sempre em dius si falta molt per primavera,
però avui som aquí”