Fem pinya per fer mitja

Ahir al quilòmetre 4 ja no podia més. Només em quedaven 17...i ja m’estava fent caca. I no volia parar perquè ja anàvem casi els últims i pensava: si ara em paro a cagar, ens posem els últims del tot i ja no recuperem ni la setmana que ve amb la poca motivació que porto a sobre... I de fons escoltava al meu pare que no entén això de fer fúting sense parar de parlar: que si un voluntari empanao, que si Cristiano, que si Messi, que si el Mas del Polònia...Què pesaete. Però que necessari. Així és ell, que al Dragonkan ja comença a cridar a la pujada. I la Clara silenciosa però amb els seus ulls sempre pendents de mi, dissimulant. Que no pateixi, pensaria. Hauríem de baixar el ritme...però no, no, avui la veig bé... “Què tal tata?” “Bé, bé.” I el Luis sempre al meu costat. Sap que darrera dels bé, hi ha: ara mateix em quedaria parada aquí per sempre. Observant i deixant passar...deixant passar. Però a la meta estaven les persones per les quals  ens movem. Per les qui em moc. Per les que m’haig de moure. Perquè jo he entès que jo no sóc només jo. Jo sóc el que estimem. Els que m’estimen. I només pensava en arribar per veure a la mama. Sí, així. Com un nen petit: a la mama. Aplaudint(-me). Que veies que encara tinc força. Que encara faig. I a la família que més força necessita ara mateix. Que agafessin una mica de la nostra. Que els petits moments com ahir ens doni una mica del que hem perdut. Segons que valen vida.

Sempre preferiré els jocs d'equip. Aquí necessites dues hores de patiment per un segon de satisfacció. Quan comparteixes esforç, pots fallar un segon...i patir, però sempre et quedaràs amb les dues hores restants. Metàfores de la vida. Mai seré una runner. Mai. Però si el que m'envolta prefereix quilòmetres que canastas (és més fàcil i més còmode, està clar), jo em deixaré enredar. Millor adaptar-se...i seguir.