A les 7:30 a la sortida dels ferrocatas.
A les 7:45 caca feta. A les 8:00 petó a la mama. A les 8:05 les motxilles ja al
guarda-roba. A les 8:15-25 ja al calaix: lila +4. A les 8:30 ja surten els
craks. I per fi, a les 8.50 el confeti lila explota a la sortida. I ja està. 4
hores i mitja corrent. Poc a poc...moooolt poc a poc. Aigua i Gatorade. I al
final taronges i fruits secs. I aigua. Més aigua. I calladeta. Fins al km 35
que suelto casi les úniques paraules de la cursa: Crec que no arribo. I el papa: tranquil·la.
I la Clara: vinga Maria. I el Luis: ahora llegas por los huevos. I he seguit
calladeta. Por los huevos. I per ells. 42,195 km. Però qui...qui...qui m’anava
a dir a mi, que em queixava als entrenadors quan em feien escalfar més de 10
minuts...qui m’anava a dir que acabaria corrent 4 hores i mitja. La vida, com
sempre...com és. Et regala moments per tu però sobretot per la resta. Per compartir
llàgrimes de patiment, de tristesa, d’orgull i d’estimació.
Que com diu el papa, en un moment de la
vida que no calia, inoportú, innecessari...Però que hi farem. Hem decidit parar
en algunes coses i intentar seguir en altres. I seguirem intentant...perquè la
vida és així i això: intentar i caure. Caure i seguir. I quan guanyes,
com avui, encara que sembli difícil, intentar gaudir, intentar agafar la
sensació de felicitat que passa per el teu cos durant uns moment i guardar-los.
Guardar-los per sempre. Per quan no es guanyi.
Us estimo a tots. Tant als que vam
començar i hem acabat amb aquesta bogeria fa uns mesos, com als que avui heu
estat per abraçar-nos com sempre.
Amb un par!!! però sobre tot... amb amor, amb cap, amb compromís, amb esforç, amb la música que estimes, amb mirades de complicitat, amb ritmes que de vegades es trenquen, amb les persones que mai et deixaran enrere. La vida, els teus, tu... una persona que fa quasi 25anys vaig portar al món i que des d'aquell 13 d'abril res ha estat igual, ha estat per esperar moments com els d'avui i per esperar tots els que esdevindran amb serenor i preparats per riure o plorar, però en tots, tots... tu hauràs participat amb la mateixa natura q avui ens has demostrat: indestructible.
ResponderEliminarHem arribat, TOTS!!!!!!
ResponderEliminarAl mateix moment, junts, sense gaires paraules, amb molta intensitat emocional però, ens dèiem molt, ho notàvem, si hagués calgut caminar, hauríem caminat, si hagués calgut agafar una "drecera" ho hauríem fet, no corríem pels altres, era cosa nostra i ens importava i ho hem intentat... Hem estat grans, tots, com diria Manel "hem fet un salt" i, un cop acabat, em gaudit.
Esperem gaudir de situacions com aquesta, menys inoportunes, mes escaients, però amb la mateixa intensitat de pensar amb els altres, avui ho hem fet perquè entre uns i altres ens hem recolzat, amb paraules i sense, de veritat, com jo crec que ha de ser. El fet que hagi estat corrent, no és la idea central, és l'anècdota, cansada, això si... :-)
Avui sense vosaltres no hauria pogut (com tantes altres vegades), i ho he fet. Ens hem fet grans, per mi molt grans.
Sou una passada. Gràcies a tots..
ResponderEliminarGràcies a tu Clara, gràcies per estar sempre... amb el teu somriure, amb la teva energia, amb les teves ganes de fer equip, de recolzar, de no deixar-te a ningú pel camí, ni als que estan a primera línia de la teva lluita, ni als que ho vivim des de les barreres. Ets màgica!!! també indestructible, agafadetes de la mà vau arribar un dia 13, qui diu que es un dia de mals auguris??? Ets extraordinària i quina sort tenir una germana com tu, avui Maria ho ha gaudit més que mai, estic convençuda.
EliminarAyer viví unos instantes de alegría y felicidad...de esos que te emocionan cuando las personas que quieres consiguen algo grande
ResponderEliminarGracias familia Franco y mi peque por estar ahí.Hay personas como vosotros que siempre suman
Tu peque es grande Doris, lo queremos con locura!!! Ayer y durante todo este tiempo ha sido una persona excepcional que ha sabido estar, acompañar y querer a nuestra hija. Como tu dices, todo suma... pero Luís y su fantástica família multiplica, os queremos!!!!
EliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarNo és la meta, no són els quilòmetres, sou vosaltres que ho feu possible amb la màgia de la constància i el voler ser presents, i deixar la vostra emprenta per a què els demés gaudim del vostre estel.
ResponderEliminar