Collons

Ahir era el dia del pare i com sempre, en el fons, quina xorrada. Quina xorrada perquè algun dia no hi hauran rols. Ni etiquetes. Només persones que ens acompanyen des de el nostre primer dia fins, si tot va bé, el seus últims. Donarà igual si són un home i una dona. Dos homes. Només una dona. Dos dones i un home. Sense estereotips. Persones que estimen, que cuiden i que acompanyen a persones. Però com sempre, visca la hipocresia reconeguda: aprofitem les ocasions que la societat ens marca per celebrar coses boniques...i per escriure sobre ell.

Papa. He de confessar, encara que tothom ja ho sap, que ets molt important per mi. Com casi tots el pares per els seus fills. Però potser tu i jo tenim una relació especial. Des de ben petita ja deien: “la Clara clavadeta, clavadeta a la Espe, i la Maria igualeta que el Pep”. I no només perquè no podem viure sense polvorons i tendim a que la panxeta ens creixi i decreixi a grans velocitats, que també. Sinó per la cara i per lo altre. I m’ho vaig prendre en serio. Diguessis el que diguessis, sempre anava a missa. Sempre. Fins que em vaig fer gran. Perquè jo em vaig fer gran quan vaig descobrir que tu no ho sabies tot. Que dubtaves. Que per molt que t’esforcessis no em convencies. Llavors vaig decidir que collons, les persones grans també dubten. I s’equivoquen. I collons, jo m’estic donant compte. Jo sabria com actuar. I collons, li estic veient la por als ulls. És curiós perquè me’n recordo passejant al Magnum pel carrer San Luis i pensant en aquestes coses, pensava: què curiós, a tothom li passarà? Tothom té aquest moment de reflexió a la seva vida? Pues clar que sí. No seré jo tan especialita. Pues a mi em va passar ja fa alguns bastants anys. I no sé perquè em va fer pena. Em va fer pena un segon i al següent vaig saber que ens tindríem per sempre.

Quan era petita recordo tants moments de: es que no penso parar-li mai més, però mai més a la meva vida. Juro per qui sigui que jo no obro la boca més en aquesta casa. I una mica més adolescent de: serà cabron. Ell que sabrà si ha estat un burguesete mimado. Perquè sí, no sempre eren flors i violes. I ara, una mica més gran: Però perquè no m’entén. No entenc que no m’entengui, si pensem igual. Però no pensem igual. Ni actuem igual. Ni som iguals. Però ens estimem igual.

He après que si alguna vegada tinc fills o filles he d’anar amb compte. Si em surten tan rarets com jo, hauré d’anar amb compte. Que no em vulguin parlar amb 10 anys, que m’enviïn de tant en tant a prendre per cul amb 14, però que amb 24: necessitin les meves paraules (o la meva felicitat).

En el fons, digui el que digui, sí que som clavadets. 
Me'n recordo que aquesta foto és d'un dia del pare de farà uns dos anys...