De ressaca

Encara de ressaca penso...penso que la marató no va ser el diumenge 13 de març. La marató va ser l'hivern. Van ser dijous a les 19:00 i diumenges a les 9:00. Va ser la primera mitja junts. I la segona. Va ser aquell divendres dinant al Burguer King després de plorar. Va ser acceptar que era inútil entrenar, les forces s'havien anat al cel...Van ser els somriures de la Clara, els ànims del Luis, la il·lusió del papa...i el meu impossible. Impossible que va ser possible i encara ens preguntem com.

La resaca no són els 42km...La ressaca és donar-te compte que a vegades no cal tanta preparació. A vegades la vida et dóna en un matí tot el que havies perdut en dos mesos...i encara que portes temps enfadada amb ella, li dónes les gràcies. Gràcies per fer-me veure que si vull...podré. Per fer-me patir dolors que no coneixia, però que com ja sabia, no són els pitjors...Per demostrar-me, com sempre, que no ets tan evident...Què a vegades no cal tant de res i cal més de tot. De tot lo fàcil que fem difícil. De voler de veritat. Sense por. Sense prejudicis. Sense precedents. Amb carinyo. Amb forces. Amb ganes. Amb vosaltres. Amb mi mateixa...i com sempre, amb tu.