És seriós.

És seriós. I tranquil. No somriu gairebé mai. Jo sempre m’havia imaginat un amb cara simpaticota i mig tontito, com el Magnum: que es xoqués contra vidres nets (o bruts), que no sàpigues donar la poteta per molt que insistíssim i que vingués com un boig a rebre’ns. Però ell és seriós. No et regala somriures. Però et regala petons. Petons i abraçades. Silenci. Dormir pegadet a tu i més petons. Em regala aixecar-me a les vuit cada matí com si tingués sis anys i fos matí de reis. Però aquesta vegada no són joguines. És una cua a mil per hora donant cops al sofà i una panxa enlaire amb ganes de ser rascada. El dia mai se sap cop anirà. A vegades intentes que bé, a vegades et dones per vençuda i deixes passar les hores fins les vuit del dia següent. Perquè no em cal parlar, ni actuar, ni vigilar. Em dóna sense mirar, ell m’olora. Sabrà lo boja que estic? Segur que sí. Aquesta olor serà la més forta. Però em segueix donant petons. Jo li dic preciós. I ell a vegades em mossega. Com la vida. Vol jugar i a vegades s’equivoca i fa mal. Jo m’he d’enfadar una miqueta perquè no s’acostumi, però poquet. Perquè la intenció és el que compte no?. Jugar, gaudir, compartir. Encara que siguin mossegades. Les mossegades ràpid es converteixen en petons. I a la llarga seran records.

28 de març i la primavera ja ha arribat. Encara no la noto però la notaré(m). Jo l'esperaré cada matí a les vuit amb tu...

Jo em crec allò de que el gos és el millor amic de l'home. Perquè no parla i dóna. Perquè sí, tot és interès, però a diferencia de les persones: ho valoren i t'ho agraiexen. Com poden. Jo ja sabía que t'estimaria molt. El Magnum que ara em grunyeix va ser sense cap dubte el meu millor amic durant molts anys. Però no sabía que t'estimaria tant. Potser és el moment, la situació, la vida. O potser no. Potser són el teus ulls tristos.