Ni així ni això

Perquè volem persones que sàpiguen les unidades de la oración si no saben perquè ho han de saber. Jo tampoc. Els importa més les calories d’una barreta energètica de xocolata. Normal. I a altres parts del món moren de gana. Sé que no és important sempre saber els perquès. Pots acabar boja com jo si t’obsessiones massa. Però...però.

Porto dos dies de pràctiques i la meva frustració augmenta per minuts. Un professor que només explica (si el que fa es pot dit explicar) en funció d’un examen final. "Memoritzeu les funcions i característiques del verb" diu. Memoritzeu. Memoritzeu i no copieu del company, que al examen estareu sols. Sols...sols davant la gran preocupació de descriure que es un Complemento Agente, sols davant la situació de decidir si és una frase transitiva o intransitiva...Sols. A la vida, no estem sols. No estem sols quan fem aquestes absurdes activitats que encara creiem importants i tampoc ho estem quan creiem que la vida és injusta, cruel i dura.

Si fos prudent no estaria escrivint això, el meu tutor té el meu gmail i si entres al meu perfil podria trobar el blog amb 30 segons. Però ara per ara no ho sóc (de prudent, dic). No m’importa suspendre el màster. Per sort (o per desgràcia) porto anys treballant per si la vida em portava fins a dies com avui i necessites parar. Parar, plantejar, decidir. Per això no m’importa que d’aquí dos dies el profe aquets em posi un cerapio per no saber ni distingir tots els tipus de se o pitjor encara, per haver llegit el blog i descobrís que no compartim idees...ni res. Ojalà el llegís, per dir-li que no em cau gens malamament, simplement m’avorreix. I si m’avorreix a mi, imagina als joves amb ganes de viure. De veritat. Amb cervells encara amb possibilitats de no ser contaminats. Amb cervells amb possibilitats d’entrenar, a més de Complements directes, el que ells vulguin. Voler...volar. Aquests dies he reproduït amb molta intensitat la necessitat de volar. De marxar. De fugir. De fugir de la realitat, pensava. De quina realitat? em preguntava després. Potser no es fugir, potser es buscar, potser es canviar, potser es descobrir(se). Ai...les realitats, quantes possibilitats i només una vida. Un cap. Un cos. I no saps mai quan no tindràs ni cap, ni cos...ni vida. I no saps mai quan vas bé o malament. Perquè no importa. Lo important és anar. O tornar. O volar...A diferencia dels exàmens que el meu tutor imposa als alumnes, generant durant les classes pors, angoixes, sentiments de soledat...la vida no és així ni això. Tranquils joves de Glòries, que si voleu la soledat només existeix molt endins. Al fons, al fons, al fons...del vostre co(ap)r, quan el dolor sigui tan gran que no es pot ni compartir, llavors sí, llavors: patiu. Patiu i patiu tot el que necessiteu amb cap i cor, i sobretot, amb gent. Que l’únic moment de la vida que us obliguin a estar sols sigui en el maleït examen de llengua. O mates. O el que sigui. La vida no és així ni això per molt que insisteixin.

PD: Tot això ho escric a la meva llibreta de pràctiques mentre el profe descriu les característiques de la passiva refleja a un primer de batxillerat, després a un altre, i a un altre...