Quan, quan, quan...

Ahir vaig anar a dormir a la 1:30 després de treballar 10 hores. Avui m'he aixecat a les 6:45 per fer un treball de 12 pàgines que no sabia ni el titol gairebé. A les 16:30 m'he tornat a posar la roba de Cinesa i aquí estic, esperant a la 1. Demà començo un altre cop les práctiques que no vull fer. 6 hores al institut pels matins i 10 hores al cine per tarda...I viure, per quan? Sí, hi hauran situacions infinitament pitjors...però a mi ja no em consolen les desgràcies dels demés...A mi ja no em consola que a la llarga arribarà. Arribarà què? Si jo no vull que arribi res. Jo no vull ser profe. Jo no vull ser res. Quan segueixes amb el que et marca la societat al final pots prendre males decisions. Que es poden aprofitar, sí. Però qui tornarà a viure aquest any per mi? I si no arribo a l'any que ve? Quan es comença a viure de veritat? En el meu cas als 26-27? No ho crec...mentre la meva llibertat vagi lligada a un horari, sigui on sigui, ara per ara, em veig xungui...

Una vegada al institut vaig entrar a classe de filosfia tard i tots van riure pq vaig explicar que venia del "psicoleg". La meva mare estava preocupada per la meva manca de motivació cap el futur. Només 30 minuts amb ella i la xicota va decidir que no era preocupantt. Coses de la edat. Fins ara. No sabia jo que això, a més de no tenir remei en el meu cas, es podia multipicar per tant...Com diuen els pets i per sempre: La vida es bonica però complicada.

PD: amb 80 mil faltes pq em don la gana i puc.