Sempre que puguin menjar, dormir, beure...i riure.

Si això és com un diari, avui segur que és un dia que recordaré.

Moltes vegades ja he confessat que poc o res m’importa si no té a veure amb el benestar bàsic per les persones que estimo. Jo pensava que això potser era de fa poc temps. Mentida. Jo sóc, però sobretot era de les persones que al institut passava de tot. De les del cinco pelao (si llegaba) i perquè arrossegava una bona reputació de primària. Les meves amigues també ajudaven, casi totes més responsables que jo. I gràcies indiscutiblement a la meva germana bessona Clara: responsable, agradable i educada per les dues. Vaig arribar a ser tan desagradable amb els profes que a segon de batxillerat, amb una mitja de 7 a primer, em van fer repetir per suspendre únicament una assignatura: anglès. I va ser curiós que durant els dos anys de batxillerat a filosofia no passava del tres (vaig haver d’anar a recuperació), i no serà perquè no penso i discuteixo les “veritats” de la vida. Però així era jo.

Sense cap dubte, ara des de la distancia reconec que he sigut d’aquelles alumnes desagradables. Ho accepto i em reconec. Casi mai, per no dir mai, escoltava abans de les 10  del matí. I després de les 10, depèn del que toqués. Era de les que feien ràbia: no molestava, això mai. Mai vaig fer soroll. Però era de les que no aportaven i a vegades em creia amb dret a demanar. A la meva època no teníem mòbils amb internet, així que llegia. I m’evadia. Crec que és l’època on més he llegit. Qualsevol cosa: des de Harry Potter fins Almudena Grandes. I dissimulant, clar (ara no sé que faria jo si pilles algun nen llegint en cop d’estar atent a....el que sigui). La ignorància i el desinterès és la falta d’educació que més mal fa i jo: ignorava...i no m’interessava. Res. Ja apuntava maneres ja...

Mai em plantejava que seria de gran. Ho veia taaaaan lluny...i jo que sempre ho he deixat tot per l’últim moment, i com més important, més apuro, aquesta decisió el meu cap la refusava directament al calaix de: ja veurem. I entre ja veurem i Maria algu hauràs de fer...vaig acabant fent algu. Que no és vocacional i sempre ho defensaré. La vocació no existeix. Com sempre. Si ens ho volem creure, ho podem fer. I segur que a la vida et va millor. No hi ha res com tenir confiança i seguretat. I sobretot: il·lusió. I després estan les persones com jo, que l’únic que tenim de vocacional és...dormir. Per dir algo. Però que inevitablement fem. Fem per no quedar-nos quiets esperant que els altres es moguin per tu. Però amb la putada de saber que el que estàs fent no t’ho creus ni tu. I es una putada. Perquè no creure és una merda. Perquè et fa dubtar. I com ets conscient de lo estúpida i ignorant que en el fons ets, el més lògic és pensar que els demés també se’n adonaran. Però he après des de fa uns anys que lo important és dir la veritat. Si no saps, no saps. Jo he estudiat literatura i no en sé. I no em treu la son, ni em fa vergonya, ni res de res. He après que si mostres les teves pors i mancances als que t’acompanyen, potser, també s’atreviran...i es relaxaran i potser, només els més valents, també seran sincers. Perquè la vida és molt rara. Tan rara que costa haver de pensar com vol la societat que actuïs en cada moment. Actua pensant com vols tu actuar. Sabent que no passa res. I això és el més important i el que repeteixo a totes les entrades d’aquest blog: no passa res. Passi el que passi, no passa res. Menys por. S’ha de començar a trencar estereotips. Estereotips gordos, pesats i interessats. I començar a moure’s per menjar, beure, dormir...i riure. I res més. Jo sé perquè no em plantejava que seria de gran, perquè en el fons una jo més jove i més normaleta estava esperant aquesta jo tan boja que li diria que la vida no és ser algu. La vida és ser tu mateix. I desgraciadament per sobreviure ens ha tocat donar una part d’aquest jo mateix a no sé què (depèn) perquè consideri si ets digne o no de tenir un sou. I poder menjar, beure, dormir...i riure. La vida és tan boja que avui he fet de profe (en pràctiques) per primera vegada (Sí, els que em coneixeu us podeu riure imaginant-me jaja). M’he plantat davant de 27 nens de setze anys per mostrar-lis que per arribar a ser profe no cal ser profe. No cal haver sigut l’alumne més brillant. Ni cal que la teva principal preocupació a la vida siguin els llibres, els museus i els esdeveniments culturals. El que cal és ser honest, proper, sincer i saber que no passa res. Sempre que puguin menjar, dormir, beure...i riure.

Avui a les 8:55 abans de començar la classe.