Vestit blau i kissassos

Escric el que sento...o el que vull sentir. O les dues coses. A vegades penso que exagero. És només el moment, demà un altre dia. Però demà arriba i el demà és avui un dia més. Els moments s'allarguen. I l’angoixa. Matins que se'n van, tardes i nits que mai acaben i dies lliures què no gaudeixes. Perquè ja no són lliures. Us enrecordeu quan cada dimecres i dijous publicava en plan postureta: visca els dies lliures! Com ho enyoro...Anar a córrer pel matí, migdiada de quatre hores i cine per la nit. I felicitat per passar un altre setmana. Trobo a faltar els dies lliures sense angoixes. Sense pensar que no fer res és justament el que hauria de fer. I fer-ho. I gaudir. Si pogués...M'esforço perquè sé que patiu. I en el fons suposo que exagero. No m’agrada dramatitzar quan suposo que no hi ha per tant. Quan crec que passarà. Perquè per desgracia avui estar malament no implica que si demà estàs bé el que t’envolta s’ho cregui. I al inrevés. Jo sé que el que em passa, passarà. Ho sé. Ha de ser així perquè jo sé que ho puc controlar. M’ho vull creure. Amb ajuda o sense. Jo no sé que necessito...o potser sí. Jo necessito plorar-te només a tu. Plorar només per tu. Jo necessito patir només per tu. Vull tenir temps per buidar-me...vull tenir temps per tornar-me a omplir...però no de crispetes, no de unitats didàctiques, no de camins que no saps si són bons...de moment són i són els únics que tinc. M’esforço per fer el mínim mal possible aquells que m’envolten. Poc a poc veig que me'n vaig (ens anem) sortint. Amb la marató vaig descobrir que el meu cap és més fort que el meu cos i els dies lliures em curaran una mica el cor...i els ulls. Vestit blau i Kissassos. 

El món segueix fent de les seves i nosaltres seguim fent de les nostres...

PD: De moment, em buido per aquí...

Un dimecres o dijous de setembre...o octubre. Després de córrer, de la  migdiada...i abans del cine. Somriure sincer i foto per posturejar. La vida.