19 d'abril i dos homes que celebrar

El 19 d’abril per mi es un dels dies més bonics del any (llàstima que avui jo no existeixi, existeix el meu wazzap i fotos de caretos. Llàstima que perdem (o no) dies importants. Però així som. Ja queda menys): per una banda, el meu fader estimat, el meu boig referent, el culpable en gran part (o tota) de ser com sóc, es fa un any més savi, més bo, més humà i més entranyable. Aquest any 25 però al revés. Per molts anys i diumenges a las 9:00. T’estimo per sempre, per tot i com mai!!!!

I aquest dia ja era especial antes de que tú llegaras.  Pero un domingo de abril del 2009 decidí darte la mano y: “A partir de ahora nos daremos la manita, me tocaras las tetitas, nos llamaremos cariño y algún día haremos el amor”. Esta fue mi gran declaración de amor después de un año luchando contra mi cabeza. Y como siempre, te reíste. No te lo podías creer. Ni yo. Igual que hoy. Siete primaveras dándonos la manita, llamándonos cariño, tocándome las tetitas y haciendo el amor (y no solo en la cama, ni desnudos, ni con las manos). A ti no te diré por muchos años, sino por muchas ilusiones, sueños y noches de sofá. Por muchas más sensaciones de vacío los sábados por la tarde. Y por seguir escuchando canciones y seguir pensando en ti (o yo en ti):

“Seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap
una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se'n fotin de mi
quan no m'enteri de les coses.
Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.”

Amb gorro i gorra. Ben provat i a vegades ens en sortim. Gràcies per tot i avui per els teus anys (amb mi)!!! 

Y en esto nos hemos convertido. En cine los miércoles. En gorros. En iphones. En ser nosotros mismos en la máxima esencia de comodidad. Y seguir queriéndonos. Más no: mejor.