Abril

Més d’una persona m’ha expressat la sensació de que potser per en sortir-me necessito una mica d’ajuda. Que potser tinc una mica de depressió. I jo, quan més d’una persona em diu una cosa així, em paro i penso. El primer que faig és parlar amb mi mateixa. I després de tenir llargues converses amb el meu boig cap arribo a moltes conclusions: m’aferro a la que penso que més m’agrada...i m’ajuda. En aquest cas estic casi segura que no tinc depressió. Per la depressió no sé si realment existeixen símptomes inapel·lables i indiscutibles. No tinc ni idea. És un estat i com estat és taaaan relatiu. Hi ha moments que la vida et supera i no et don la gana de seguir. Però crec que el meu cas no és aquest: jo estic trista. És diferent. A més de trista, cansada. El meu cap sap que aquest estat de cansament passarà i sap la data: al juny, quan acabi el màster. Però ara per ara, no puc evitar que el meu cos no vagi cansat quan dormo poquíssim i no hi ha ni un dia a la setmana que sigui totalment lliure. Això pot amb la meva ment, però sé que caduca, i segueixo. I després estic trista. Sóc conscient que els meus ulls no brillen i que el meu discurs s’ha tornat una mica bastant negatiu. Sé que dic frases una mica rares, que se m’escapen comentaris que donada la situació potser hauria de no fer-los. Però jo ja era així. Costa pensar en què deia abans. Tothom em considerava tan sanota i alegrota, que cap comentari que fes donava importància. Doncs ara, tranquils, que és igual. Jo parlo molt. Per parlar, per queixar-me i sobretot, per viure. Encara ara hi ha moments que ric i ho faig de veritat. I alguna broma també se m’escapa. Fins i tot vaig córrer 42 km. A més, jo mai he sigut una tia súper mega vital. Jo ja podia treballar, estudiar, jugar a bàsquet, mantenir content al Luis, a la family, als amics...que jo, seguia sent vaga. Perquè sí, ho accepto. M’agrada estar espaxurrada. Al sofà, al llit, a la cadira, al terra. On sigui. Però ho entenc: abans era una vaga que li brillaven els ulls, que no li importava tan que la vida fos rara i que es conformava amb poc...molt poc. I reia.

No descarto la idea de demanar ajuda. A mi m’encanta que m’ajudin, com a bona vaga, sempre és una bona opció. Però de moment no tinc temps ni per això. Però no ens enganyem, ara ja m’estan ajudant: quan em vens a buscar al institut; quan no t’enfades si no separo la sudadera de la samarreta; quan fas que m’escoltes a la 1:30 de la matinada; quan veig que tu també te’n surts...i vosaltres també: quan sembla que no, però sí; per estar i seguir volent estar.

 

En el fons no he canviat tant, segueixo amb les meves tradicions: Fora cabell. Arriba l'abril i em trec un pes de sobre per deixar lloc a un altre any. I els meus ulls, per molt que creixi, mai aconseguiran entendres...és una llàstima.