Jo no competeixo

Preneu seient, companys, parlarem de Bellesa.
Uns la busquen en els primers brots de la Primavera.
Uns juren haver-la vist en fórmules matemàtiques,
surant en l’harmonia de les esferes.
I uns altres la van trobar un dia que, per casualitat,
van saber donar sense esperar rebre,
o van saber tenir sense témer perdre…
Uns altres en l’interior d’una boca oberta.

I sabeu què?
Estic molt d’acord amb tots ells.

Jo coincideixo amb tots ells i competeixo

Jo competeixo - Manel

Jo compateixo, diuen els Manel. Jo jugo. Jugar. Quina paraula més guay. A mi m’agradava pensar que jo vivia jugant. Yo le seguía (y le sigo) el juego a todo aquel que quiera jugar (conmigo). Porque vivir es demasiado serio. Si juegas puedes perder esa partida e intentar ganar otra. O puedes jugar sin querer ganar o perder. Participar que es lo importante (o eso nos han dicho siempre). En mi caso casi siempre prefiero que las reglas las hagan otros, mi cabeza es demasiado redonda. Y una cabeza redonda da tantas vueltas que se le escapa lo esencial e imprescindible de cualquier juego importante. Porque no entiende de juegos importantes. Entiende únicamente que debe jugar. Si vives, puedes morir; si juegas, puedes ganar. O no. Como siempre. Si vives, puedes jugar; si juegas, puedes perder. O no. Si todo es una mentira, qué mejor mentira que un buen juego.

I aquests dies hem estat jugant molt. Ens feia falta. Portàvem mesos a la banqueta veient com la resta juga, esperant al moment adequat. Portàvem molt temps escalfant. Preparant-nos. Poc a poc. Aquesta setmana per fi hem jugat perquè volem jugar i no perquè toca. La vida a vegades et dona la possibilitat de jugar sincerament i no com a consolació. I per mi, només existeix aquesta regla. En el meu joc només existeixen moments i situacions guiats per uns nervis. Nervis de saber que l’esforç és per un somriure o una llàgrima d’algu que estimo. I res més. La resta del joc serveix per fer temps. Jugo per esperar moments. Deixar passar temps per poder valorar com cal quan em toca tirar. Llàstima, perquè a mi no m’importaria canviar ordres, prioritats i conviccions. Però com jo no sóc ningú, segueixo jugant. Intento deixar que els altres guanyin a jocs que a mi no m’importa no guanyar. Jo participo a tots aquells que em faran millor per guanyar al que jo vull guanyar: una vida valorant l’esforç dels altres. Els nervis dels altres. El temps dels altres. I la vostre estimació per sempre. Gràcies per tot. A tots aquells que vulguin seguir jugant amb mi uns altres molts anys.