La veritat...

Ahir vaig llegir mentres treballava una Contra que ha compartit la meva tieta d’un tal Norbert Bilbeny, filòsof. El tiu diu que el fracàs és no comunicar-se: acabar la vida sense haver transmès sentiments, emocions. Molt típic, però massa cert (almenys per mi). I després comentava al final de l’entrevista que la fe seria el que voldria transmetre als seus fills. Aquí ja no coincideixo tant. Ell diu qualsevol tipus de fe: fe en Déu, fe en les persones...tenir fe. Creure. Jo preferiria dir confiança. La fe em sona massa distant. Confiar i sobretot, seguir confiant. Passi el que et passi. No generalitzar i confiar. I bueno, si s’ha de tenir fe, com diu aquest home, doncs tinguem fe. Millor que un altre cosa...Confiar. I millor en les persones que en Déu..no? I comunicar-nos. Això sí que ho comparteixo al dos mil per cent. La veritat és que crec que jo vaig per bon camí si això no és fracassar. M’agrada compartir. Trobo una tonteria tenir les xarxes socials privades si no tinc res per amagar. L’objectiu d’aquestes coses és comunicar-nos i compartir. Què lenyes em pot passar? Jo: confio. Com obrir-me tant per aquí. Jo pensava que només em llegiria la meva mare la veritat. I no sé qui em llegirà, però si les estadístiques no enganyen i m’inflen les visites perquè estigui contenta, algu més es passa per aquí de tant en tant. Però només el meu pare comparteix el seu punt de vista sobre les meves rallades. A vegades la Magablanca i poques vegades algu més. A mi m’encantaria que compartíssiu que penseu, si penseu algu. Que em diguéssiu lo boja que estic, que semblo...o no. Que a vosaltres també us passa, que tranquil·la, que és normal...O no. La veritat és que ja em conformo veient que encara que em llegiu i penseu: pobreta...les persones que més m’estimen, m’estimen més.