Maria, no generalitzis...

Demà, per fi, acabo les pràctiques. El màster no crec. Amb tot el que porto, crec que no l’acabaré aquest any. Ni l’any que ve. Potser algun dia. Però les pràctiques, les pràctiques sí que espero que siguin les primeres i les últimes. Les últimes perquè (crec) que he après molt, moltíssim. Més del que m’hagués imaginat, més del que voldria haver aprés, més del que cap en una entrada d’aquest blog.

He observat. M’he sorprès. He al·lucinat. He flipat. I he callat. Com una puta no, perquè jo que visc a la Zona Franca, convisc nit i dia amb putes i us puc assegurar que no callen. I ja que estic, visca les putes, són autèntiques i inofensives (almenys les del meu edifici). Molts profes no. Quin mal i què important aquest mal. Quina llàstima i quina ràbia. Però que sabrà una pringada amb lleganyes als ulls, cabells despentinats i olor a crispetes del dia anterior. Sí, prefereixo dormir 15 minuts més que passar per la rentadora. Què es fotin si oloro malament, pensava quan tenia aquest debat a les 6 del matí. I sí, ho confesso perquè no em fa cap vergonya, més pudor feien ells (tranquils que no passava més de dos dies sense dutxar-me, únicament per respecte a la meva companya Laura). No vull generalitzar, això mai. És una de les meves primeres regles vitals: Maria, no generalitzis, no generalitzis, no generalitzis. El teu pare es profe i mola, no generalitzis...Però que difícil s’ha fet. Barcelona i el centre. He après com va això de l’educació? De l’ensenyança? De la secundaria? Del que sigui, he après com va això per dins. I collons, si ho hagués sabut quan tenia catorze anys... Maria, no generalitzis. Jo sé que la meva visió de l’educació és tan utòpica que és ridícula no per molts, sinó per casi tothom. Jo no entenc res del que es fa en un institut, però entenc que s’entengui.

Jo pensava que potser després d’aquesta experiència la meva utopia es faria una mica més petita, entendria una mica més perquè es fa el que es fa, em proporcionaria alguna resposta. Pensava que la idea que tenia fa dos anys quan algú em preguntava: Però tu que clase de profe serás? I jo contestava tota convençuda però conscient de que era per la meva gran ignorància: Yo? De las que cuando llegue el primer día diga: “quien no quiera estar, puede ir al patio, yo os entiendo, todos estaréis aprobados. Pero espero que a la larga vuestros compañeros os convenzan de que mola más estar en clase de caste. Porque chavales, esto no es una clase y yo no soy profesora. Soy Maria.” Jo pensava que això algun dia ho deixaria de dir. Què això era per fer-me la guay. Però després d’això...desprès d’això encara estic més segura que si algun dia acabo en un institut, em fotran fora ràpid.

No explicaré per aquí les moltes barbaritats que he observat i escoltat. Només escriuré una paraula: decepció...Maria, no generalitzis. Decepció per moltes coses i principalment perquè (crec que) no cal pagar 2600 euros i un màster per ser profe. Cal anar als instituts, cal observar a altres profes, cal parlar amb els nens i cal ser empàtic. I crític. Amb nosaltres mateixos. Sobretot, amb nosaltres mateixos.

Gràcies Institut Salvador Espriu per ensenyar-me tants exemples del que espero mai convertir-me.

I si aquesta entrada és per recordar les pràctiques de profe per la resta de la meva vida, vull que quedi el nom de la meva compi: Laura. Potser no tenim gaire en comú i més d’una vegada sé que m’hagués donat dos hostias perquè despertés. Però ens hem recolzat quan ho necessitàvem. M’ha ajudat moltíssim i ha estat els meus ulls, el meu cap i el saber estar quan jo he estat més que empanada. Hem flipat juntes i ho fliparem ja per tota la vida, pa lo bueno o pa lo malo ho hem hagut de “gaudir” juntes. Gràcies i perdó per aguantar-me! Te debò mil i un millón!

Fins demà, que el que més repetirem és....Laura, últim dia....ÚLTIM DIA!!!!!!! ( i dos somriures ben merescuts).

Una de les deu mil fotos que enviava cada matí quan agafava el bus camí al insti...