A la merda

Fa uns quantes setmanes que per el Facebook no paro de veure fotos de bodes. Quan era  petita deia que no em casaria perquè no volia tenir novio mai. Quan era una mica menys petita pensava que no em casaria perquè senzillament no aconseguiria un novio. Quan ja no era petita no em volia casar perquè creia que era de tia dura i moderna defensar aquesta postura. I ara sé segur que no em casaré per molts altres motius. A veure, mai diguis mai. Però ho veig tan, tan, tan xungui…

Ja he dit cinquanta mil vegades que no crec en l’amor. Crec en moltes coses que si les ajuntem es poden associar amb aquesta paraula. Però els sentiments, les emocions, els fets, el no fets, els dies, les setmanes, les situacions, la vida... és tan llaaaaaarga...però sobretot, sobretot: tan curta. Suposo que és normal pensar en aquest dia després de veure-ho en tantes pelis, llegir-ho a tants llibres, emocionar-te amb tantes fotos...Imaginar-te per un dia sent la més guapa, la més elegant, la més afortunada. Per un dia ho ets tot per tots aquells que en principi importes. Per un dia...Però malauradament casar-se no implica un dia, casar-se implica acceptar que acceptes com has de demostrar això d’estimar, això d’estar junts, això de confiar. I qui ho faci per si a cas: per els fills, per drets que després d’una firma i passar per l’aro i ara sí tens, per el que passi quan un dels dos falti...a la merda. A la merda. Més merda, més interès, més negoci, més condicions, més, més...Ai. Està bé això de créixer amb una idea, però com dic: la vida és tan llaaaarga...i tan curta, què jo crec que l’únic dia de la meva vida que me casaria seria el dia que em morís. I no ho faria. No podria, no trobo res més trist que fer negoci d’algu tan íntim com el compromís i condicionar algu tan important i relatiu com és l’amor. Al·lucino pepinillos com encara està tan vigent, com creiem en les mitges taronges després de tot. Suposo que hi ha més gent que sent més bé i més fàcil que jo, que quan ja està, ja està, total, per ells la vida també és llarga i curta i també és una, i també passa. Ojalà fos com ells.

Acceptem que a vegades pensar que podem quedar-nos sols ens fa por. Acceptem el que a vegades ens passa pel cap. A tothom. I si..i si..i si no fos així i això lo normal..natural..el que vols per sempre. Perquè el per sempre fa por. Fa més por que la soledat. Celebrem compromisos i amors. Celebrem secrets. Celebrem més d’un dia ser la més guapa, la més elegant i la més important. Trobeu a la persona o a les persones que us ho facin sentir cada dia i no tingueu por a compartir llit, a tenir fills (o no) i a somiar en un futur , però tampoc tingueu por a perdre-la. Gaudiu del present i recordeu el passat. Celebrem els dies bons i lluitem els dies dolents. Celebrem cada dia el nostre compromís i cada nit que siguin de noces. Que la meva festa és no suportar-nos, és voler enviar-te prendre per cul molts dies, és saber que podria estar sense tu i tornar a no voler. Mai serem per sempre el que hem sigut, ni el que som, però sabem que segur hi haurà un per sempre, com sigui.  

PD: Com sempre, la meva opinió absurda...avui penso això i demà potser no. Visca les bodes!