a vegades creix

Diuen que el dol passa per varies fases: tristesa, ràbia, acceptació..i no sé que més. Diuen...com sempre. Quan el pensament superficial, que és permanent, deixa pas al pensament profund, que és encara massa sovint...quan penso en  tot, amb detall, amb sinceritat, sense restriccions: en ells, en ell...quan penso de veritat casi sempre vaig amb cotxe i sempre ploro. Trec la radio i ploro. Sola. La veritat, no m’alleuja. Jo no he passat per varies fases (crec) perquè des de el primer dia quan penso només tinc un sentiment: ràbia. Encara és la ràbia la que provoca les meves llàgrimes, la ràbia ja conté tristor. Ràbia. Ràbia. Ràbia.

No vull oblidar-me. Encara no vull que siguis un record. Sembla que torno a ser la de sempre, ric i faig bromes, ja no ploro al cine ni davant de ningú. Intento no creure’m amb dret de parlar malament (és lo que més em costa...). Però em sento malament. Sé que ho he de fer. Sé que cada rialla meva és la salut dels qui m’envolten i per això ho faig. Però petit, encara necessito escriure’t quan s’apropa el dia. Vull fer-ho per no oblidar la lliçó que em va donar la vida. 

No sé...sé que paralitzar-se no és una opció, sé que pensar massa tampoc ajuda, sé que ho estem fent bé perquè fem. No puc evitar pensar-te i quan et penso no puc evitar voler parar. Com aquelles setmanes...Ningú sabrà en que em vaig convertir, ni que em passava pel cap. Sensacions tan fortes i estranyes que encara em pesen...perquè per uns dies el meu cap va ser una pedra pesant. Moure’l era un repte. Poc a poc s’ha anat fent petita, però és màgica i a vegades creix, com avui.

T’estimo.