Angües

Dues hores i mitja i tornem al agost de 1997, 2000 o 2004. Angües. Reconec que tinc bons records d’aquells estius: el riu, la pista, el parque, la font, la bicileta. 24 hores de llibertat per fer l’indi. Tinc bons records però recordo perfectament que el dia que tornàvem, també estava contenta. Molt contenta. Ara ja no. Ara ja no és per Angües, ara és per estar una mica més lluny de la rutina i ni olorar-la. I ara no és un mes, ni és agost. Ara és maig i un parell o tres de dies. I ja no estic contenta quan tornem. Jo em quedava aquí: amb olor a merda de cabra, de vaca o del que sigui; amb vistes a camps verds i flors vermelles; amb camins que no condueixen enlloc perquè saben que lo important no són els llocs sinó ells; amb un riu melancòlic i salvador; amb la tranquil·litat de no fer res i saber que aquest res és el que haig de fer. Jo em quedava aquí fins que l’avorriment pogués amb mi. Podria amb mi? És més avorrida la C-32 i aquí estic, fent-la dia rere dia, any rere any, repetint-me que a la llarga valdrà la pena, què de tot se n’aprèn, que de tot se’n extreu...que si no ets una lumbreras això és el que hi ha: treballar, treballar i treballar per un parell de dies a Angües. Però la vida no la viuen els lumbreras, la vida la viuen els valents. Algun dia seré valenta i potser, potser, els parells de dies els passarem a Barcelona. O potser no. Mai està de més somiar...i seguir somiant per seguir vivint. De moment: gràcies Angües per haver estat i estar sempre. I sempre sense demanar, que ara per ara, és el que la vida ens demana.