Q bé i q bo.

Després de set dies de vacances i temps lliure on hauria pogut escriure, trobo que si ho faig, em repetiré. Potser amb 76 entrades des de l’octubre ja he escrit i vomitat tot allò que m’ angoixava (o no) i que volia deixar constància en algun lloc d’aquest món. Per retrobar-m’ho i recordar-ho d’aquí un temps, quan les circumstàncies m’hagin convertit en un altre persona.Tot i així, no m’importa repetir-me. Total, encara que ho comparteixi per tot arreu, no deixa de ser un diari per mi. I a mi el meu cap no em deixa descansar. Per molt que m’esforci. Ell va a la seva bola i jo intento anar a la meva, però la seva bola és més gran i més ràpida. I aquí estem: dilluns 9 de maig, amb un dia que fa por mirar per la finestra. Però més por fan altres coses. Els dies lletjos se’n van, com els dilluns i com tot. I tornen. Perquè cal que tornin (o això diuen) per valorar els dies de sol i els divendres.

Aquest cap de setmana en terres aragoneses no hi ha hagut ni un dia de sol, però no ha calgut perquè entre tots l’hem tret llum. Ensenyant a la més Clara de la família els racons dels que tant ens ha escoltat parlar aquests últims anys. Descobrint com vuit potes poden dir-se tant sense paraules. I sobretot rient. Rient-nos de nosaltres mateixos. Que bé i que bo. Ho hem aconseguit. Hem aconseguit arribar sense donar-nos compte. Arribar a entendre que el que diem deixa de tenir importància quan sabem el que sentim. I tots sabem el que sentim i el que volem. Volem excursions on la mama es deixi l’ànima per seguir el nostre ritme. Volem trajectes en cotxe on la Clara es dormir exactament als 15 segons. Volem un papa que ens porti a la fi del món amb el seu Auris i el mòbil del revés. Volem al Luis cabezón que no es vol posar el fisiogel. Volem dinars i sopars amb histories o sense, però amb cocacoles, aigua, vi, gaseoses i riures. Ho volem els que hem estat i ho volem amb els que han faltat.

Com sempre, gràcies per fer de dies: records.