Quina sort que tinc

Diumenge i el dinar casi llest. Normalment un arròs made in Espe i una amanida amb tres litres d’oli perquè la Clara estigui contenta. Tots asseguts menys la mama que porta el dinar. Mira la taula, ens mira a nosaltres i: quina sort que tenim. Dinem i depèn del dia la conversa pot ser més existencial, més política, més cotilla, més gastronòmica...però sempre és interesant (o casi sempre). I arriba l’hora de la migdiada. La Clara i jo al menjador; el papa i la mama depèn del dia, normalment, a l’habitació. Comença cap a las tres del migdia, però fins les quatre no hi ha silenci absolut...i jo em vaig despertant cada quinze minuts no vagi a ser que em dormi i arribi tard. Cada vegada que mig obro un ull i sento l’ambient especial que té aquella casa penso en la sort que tenen...serà per la llum, per les vistes o senzillament perquè sempre serà casa meva. A les 16:50 sona l’alarma del mòbil: comença realment el meu diumenge. Em poso la roba del cine sense fer soroll, pipi, motxilla a l’esquena i Adéus amb veu baixa per no trencar-lis el son profund en el que estan tots. I llavors es quan penso: Maria, no et sentis així, hi ha gent que es desperta per anar a treballar a una mina, valora-ho. Però seguidament em contesto: La desgràcia dels altres ha de ser el meu consol, quina merda de món. I llavors, com sempre, el meu cap explota. Perquè sé que sí i perquè vull que no. Perquè he nascut on els diumenges són per descansar però si no ho faig no em puc queixar, hi ha situacions infinitament pitjors. Consol trist i que fa mal, però que serveix. I el meu cap segueix explotant mentre baixo per l’ascensor i em veig allà: amb el polo de Cinesa, amb una son que no puc ni amb mi mateixa i amb unes ganes de plorar que m’avergonyen...i penso en vosaltres. Poc a poc se’m va passant i llavors penso que el meva sort no és haver nascut en un país on no es treballen els diumenges, la meva sort sou vosaltres: quina sort que tinc.