Entre ahir i avui m’han dit unes vuit
vegades “immadura” només per no pensar com s’ha de pensar. A mi em sap greu
perquè sé que no ho fan per fer-me mal perquè jo crec en el no-voler fer mal. I això em preocupa
més. Em sap greu que existeixi aquesta paraula: immadura. Com sempre...On esta
la maduresa? Com es mostra? Qui és tan madur com per poder jutjar-te així. Qui
collons es creu ningú per creure’s que el seu comportament és millor. Quin
problema..I sé que no tindré vida per veure el canvi, tampoc em preocupa,
perquè tampoc em moc. Com la majoria. Però respecto (o ho intento). Almenys
me’n aniré sabent que no existeixen els madurs i els immadurs, què ràpid
etiquetem i què difícil és entendre. A vegades no sé si darrera d’aquesta
“pose” de no voler entendre ni creure en res, s’amaga una vaga que únicament no
vol saber. Més còmode. És més fàcil dir que res importa, llavors t’ho acabes
creient i que els demés diguin missa. M’ho he plantejat moltes vegades. Tu et creus molt llesta, però el que et
passa és que ets molt vaga. Doncs sí, també. Però en el
fons...en el fons...us juro que m’ho crec. Què la meva immaduresa em porti
algun lloc on hi hagi immadurs que es preocupin del meu bé i no de buscar béns.
" Nadie debe asustarse de lo que piensa, aunque su pensar aparezca en pugna con las leyes más elementales de la lógica. Porque todo ha de ser pensado por alguien, y el mayor desatino puede ser un punto de vista de lo real. Que dos y dos sean necesariamente cuatro, es una opinión que muchos compartimos. Pero si alguien sinceramente piensa otra cosa, que lo diga. Aquí no nos asombramos de nada. Ni siquiera hemos de exigirle la prueba de su aserto, porque ello equivaldría a obligarle a aceptar las normas de nuestro pensamiento, en las cuales habría de fundarse los argumentos que nos convencieran. Pero estas normas y estos argumentos sólo pueden probar nuestra tesis; de ningún modo la suya. Cuando se llega a una profunda disparidad de pareceres, el onus probandi no incumbe realmente a nadie."
Juan de Mairena - Antonio Machado.
Madurar, gran concepte. Si es tracta de peres, pomes o melons, la cosa és simple, si pensem en actituds, creences, teories... la cosa es complica, potser fins i tot es impossible.
ResponderEliminarEl meu punt de vista (petit i insignificant en el món i la història) està en una visió entre el biològic i el social, la madures requereix d'uns previs orgànics (un infant de 4 dies no pot caminar sol, ho miris com ho miris) i uns "posterioris" actitudinals apresos, centrats en la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, de l'empatia, de sortir de l'egocentrisme infantil i treure la mirada del melic i posar-la en els que tens al voltant... A partir d'aquí jo començo a veure la maduresa, en el context que sigui, en la cultura que sigui, de la forma que sigui,
La maduresa no-biològica la veig quan "superes" el teu punt de vista i "veus" altres punts de vista.
La mandra, la "vagància", la comoditat, per mi, efectivament, dificulten molt i molt la maduresa.
Per la raó que sigui, crec que socialment tenim certa tendència a la immaduresa col·lectiva, no m'agrada ho reconec, però vull ser optimista i penso que ara estem en una etapa adolescent socialment, no ens sabem adaptar a la casa nova on hem anat a viure, però això es transitori...
Kissassos des de les vacances....