No em faig gran

Una veu li preguntava què seràs quan siguis gran?

La meva amiga callava i somreia cap avall. Qui tornés a aquella tarda a prendre foc i aturar-la just a punt de dubtar per primer cop!
Quan el pare preguntava quina feina trobaràs?

La meva amiga, rabiosa, intentava no plorar
i el cervell jove repassava les opcions i tenia els ulls cansats de mirar en tots els racons però, en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.
I sortíem a les nits, va, demà ho farem millor, mentre el dubte ens observava. I sentíem créixer dins gairebé una decisió, però era el dubte que jugaba amb tot allò que era bo…

La cançó del dubte – Manel

Juny. Un altre curs que casi acaba i un altre any que no em faig gran. L’únic que creix és el dubte. Està bé i no. Em fa mandra ser algu, però algu hauré de ser. Aquest inici de bon temps està sent realment estrany, amb decisions que creia que no faria mai a la vida, però que collons, perquè no...si porto mil anys “pringant” (sempre, sempre, sempre, entre cometes, els que vivim en aquesta part del món mai sabrem lo que és realment pringar).

En aquesta part del món ens agrada queixar-nos, ja ho hauré dit moltes vegades, però és així. Jo la primera. Ens passem el dia comparant les desgràcies i els esforços. Pues jo més/ però jo fins la 1:00/ pero na haces na/ pues anda que tú. Jo ho faig perquè en el moment em sento amb dret de fer-ho. Collons, m’ho mereixo. Estic cansada i em don la gana. Si ja no em puc queixar, què coi puc fer...però em cansa i cansa. Al final et creus que realment ets una màrtir i no ho ets. Jo sempre he sabut que no ho sóc, per molt que em queixés. Per això em costa tant les decisions. En el fons, fons, fons, fons, fons...què més puc demanar.

Depèn del dia penso: Va Maria, portes des dels 18 sense parar: estudiant, treballant, sense caps de setmana, sense estius, sense nadals, sense festius, sense 4 o 5 nits per setmana.  I clar, vist així són 7 anys durillos. El que toca em deia sempre. Sóc una privilegiada, he pogut independitzar-me mentre estava a la uni, he pogut comprar la llibertat absoluta. Potser ells tenen els caps de setmana lliure, però jo tinc la meva vida. Què mona jo, en el fons m’ho he cregut tot..tot. He fet barbaritats com tornar a casa corrents perquè em feia vergonya no saber conduir amb marxes o anar amb un ciclomotor de Gavà a Sants i de Sants a Gavà. Però feliç sempre. És el que toca. Estudiar i treballar i no tenir temps lliure realment et torna una mica boig. Estudiar, estudiar...no m’ha tret molt temps, però sí psicològicament. Mai pots gaudir al 100% quan saps que hauries de fer encara que no facis. I així porto tota la vida. També cansa. Tot i així mai m’he vist amb dret de queixar-me de veritat, ho feia igual eh, però molt endins meu després em sentia malament, per molt que molts dels que estan al meu voltant portessin una vida més lleugera, més saludable, més animada...jo era (i sóc) una privilegiada. Em costa saber si faig o faré bé. Decidir, què difícil. Realment m’ho mereixeré? Realment ho necessitaré? Realment?...Realment res. Perquè res és real. Ara per ara, lo important és seguir sent una privilegiada faci el que faci, i ho sóc, realment ho sóc, per tenir la possibilitat de fer-ho. Què m’ho hauré guanyat? No ho sé. Però què puc? Això sí. Què està bé? El bé tampoc existeix. Espero, almenys, deixar de queixar-me per un mesos. Canvio diners per temps, i la veritat, no hi ha res que em faci més feliç.

I així em passaria la vida: mar, muntanya, sentada (molt important) i menjant fruits secs.